Els meus coneguts saben que no soc una persona creient, o al menys no en el mateix sentit que té per l’església ser-ho. També es veritat que consider que hem de ser molt respectuosos amb tots i amb tot el que ens envolta, amb totes les ideologies i religions perquè allò que ens diferència als uns dels altres es alhora el que ens enriqueix, i es de la diferència don ha de néixer la condescendència.
Dit açò no puc fer de menys d’expressar la meua veu crítica davant les postures tan extremes, excloents i poc conciliadores que veig cada dia en el discurs de molts capellans i sobre tot de la cúpula eclesiàstica.
Aquestes darreres setmanes, gairebé per casualitat, he tingut l’oportunitat d’assistir a una missa, d’escoltar les declaracions o millor dit les imposicions dels representants de “La Conferéncia Episcopal Española” i de gaudir de l’entrevista que TV3 va realitzar a Vicens Ferrer. Ha sigut tan gran la diferència en el tarannà d’uns i altre que ho he comparat amb aquells partits de futbol o qualsevol altre esport que quan acaben, el públic diu: -No ha tingut color!- perquè els arguments tècnics i tàctics d’un dels dos equips eren tan rics i tan superiors als de l’altre que no li ha donat opcions, i a més ha guanyat de forma neta i amb una gran esportivitat. I om diria: -Però com es possible tanta diferència si hi ha jugadors de l’equip que ha guanyat que abans jugaven amb l’altre? Com es possible que hi hagi tanta diferència tècnica si l’equip que ha perdut té jugadors molt més coneguts ? I es aquí on jo em plantejo: -Es potser en la tàctica on està la diferència? Es potser la forma d’utilitzar els recursos, per pobres que siguin on resideix el secret?
Veig sacerdots casar a persones que han aconseguit la nul·litat eclesiàstica d’un matrimoni anterior per la via de “paga i obtindràs el que vulguis” i els hi parlen com si fos la primera vegada que es casessin, d’altres que estan unint en matrimoni a una parella que saben ja fa temps que viuen junts i els hi parlen de la dona casta, o el tòpic de sempre, parlen de la pobresa, del donar, de la humilitat ... quan tenen l’estat més ric del mon. Per mi aquesta discrepància de paraules i fets en el si de l’església no respon més que a dues possibilitats: hipocresia o desconnexió total amb la realitat de la societat en que estan vivint. Hi ha una cançó d’un cantautor argentí, Ricardo Arjona, que es diu “JESUS ES VERBO I NO SUSTANTIVO” i que valdria la pena escoltar, i dic escoltar i no sentir perquè açò es el que jo faig les poques vegades que vaig a missa, intent entendre el que em volen dir, intent cercar, tot i la meua postura crítica, els enunciats vàlids del que m’estan dient, però de cada vegada se’m fa més difícil. I el més rellevant es que no tan sols es complicat per mi que no soc feligresa, he rallat amb molt creients practicants que cada vegada es senten més lluny de l’església catòlica i dels seus postulats i crec que a qui correspongui s’hauria de fer ressò d’aquesta circumstància.
El partit no torna a tenir color quan contraposem el to impositiu, poc conciliador, excloent i gairebé agressiu dels representants de les altes esferes del catolicisme en les seues moltes aparicions televisives i irrupcions en la vida política del país, davant el parlar plàcid i distés de Vicens Ferrer, la pau interior que respiren totes les seues paraules, la seua manera de fer-se proper a tots els interlocutors d’una forma natural i no preparada que fa que, tot i no estant d’acord amb la totalitat del que pugui dir, t’hi sentis a prop, combreguis amb la seua filosofia general de la vida, el seu respecte per tot i tothom i valoris la coherència amb la que ha viscut. Per mi aquests dos tons en la idiosincràsia, en la manera de ser i actuar d’uns i l’altre son el reflexa de la contraposició entre LA POR I LA PAU: LA POR de l’església a perdre el poder que sempre ha tingut sobre la societat i, que valgui la redundància, també ha aconseguit a base de POR. I la PAU del qui ha viscut d’acord amb el que pensava i amb el que enunciava, del qui ha fet de Jesús un verb i no un substantiu.
Una de les preguntes que li van fer a l’entrevista va ser: -Per què va decidir deixar l’ordre dels jesuïtes? I la seua resposta: - Perquè jo havia evolucionat més, jo veia coses que ells no veien. Va posar damunt la taula, una vegada més la ceguesa o la venda davant els ulls que té l’església a l’hora d’analitzar la realitat de la nostra societat i que minva la seua capacitat d’acollir a tots els membres que la conformen.
I anat ja cap el tema que dona títol a aquest escrit: LA “ANTI”NATURALITAT DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA.
S’ha posat de moda entre capellans, bisbes ... la qualificació de no natural i inclús d’aberració a tot allò que no passa pel sedàs de la seua moral, de la moral que ells han elaborat en nom de Deu però que en realitat , i baix el meu punt de vista, no han fet més que desvirtuar la paraula de Jesús per adaptar-la a les seues ànsies de poder. I dic de Jesús perquè ell es el referent humà de la paraula de Déu, ell es l’exemple en qui ens hauríem de mirar, i ell no es va rodejar precisament dels mes poderosos si no tot el contrari, ho va fer dels més humils i marginats, d’alguns d’aquells que avui l’església mira amb recel o critica i aparta.
Que és el que no és natural? La homosexualitat per exemple, jo diria que l’homosexual neix de forma natural, es cria, normalment, com la resta d’humans d’una manera natural i per tant hauria de poder desenvolupar la seua sexualitat igual que ho fan la resta d’humans, i es més, com la resta d’animals, que sense estar “contaminats pel fet social” també mantenen relacions homosexuals DE MANERA NATURAL i no viciosa. Quina mena de poder s’han otorgat a ells mateixos que els legitima per jutjar la capacitat i la manera d’estimar dels altres? Els homosexuals tenen la mateixa capacitat d’estimar i la mateixa necessitat de ser estimats de forma natural que qualsevol altre ésser humà.
Però bono, si decideixen deixar-ho en es covo del que no es natural, supòs que també s’hi trobarà allà dintre amb un altre fet bastant poc natural: el fet que els capellans no es puguin casar, i que a la vegada es la conseqüència d’una ABERRACIÓ (com diuen ells) tan gran com la aparició de la pederàstia exercida dins la mateixa església, exercida per persones de les quals han sortit per les seues boques fortes condemnes a homosexuals, prostitutes, persones amb una sexualitat lliberal etc.. Aberració que per altra banda ells consideren saldada pel simple fet de demanar perdó, fent servir aquest estatus social d’intocables que tenen adquirit per eludir la justícia, quan saben perfectament que a qualsevol pederasta del mig del carrer no li basta amb demanar perdó i com es normal i lògic s’ha de sotmetre a les penes i tractaments mèdics que els jutges li imposin.
Els capellans neixen amb la mateixa fisiologia que qualsevol altre home i amb la mateixa necessitat de desenvolupar la seua sexualitat, sigui quina sigui, (perquè també hi ha sacerdots homosexuals) de forma natural. No crec que sigui un argument de prou pes pensar que el sexe podria ser un element distorsionant o que podria despistar als sacerdots a l’hora d’entregar-se a la seua feina. Vicens Ferrer ha tingut parella i tres fills i alhora ha pogut servir i fer el bé a moltes més persones que uns quants capellans junts, d’aquells que prediquen, jutgen, i viuen confortablement molt lluny de la realitat que els envolta. I els grans científics? I els grans pensadors? I els grans metges, matemàtics ...? I el bon fuster, o el bon manobre...? Que no han de fer un gran esforç cadascun d’ells per fer bé la seua feina? Que no es tan important com la de capellà la seua feina? No creuen que el fet de portar a terme una vida sexual i d’amor plena ens ajuda a sentir-nos més a gust, més feliços, més a prop dels altres i per tant a fer millor i amb més ganes la nostra feina?
Tan de bo dins totes les religions hi hagués més persones com Vicens Ferrer o Pere Casaldaliga perquè segur que ens hauríem estalviat, entre d’altres, moltes guerres. Perquè ells son persones que han viscut les penúries i les injustícies del mon de ben a prop, que s’han impregnat del dolor dels altres, que l’han compartit de veritat i no de paraula. L’església no pot entendre algunes coses perquè viu apartada del mon real.
Aquesta es la meua modesta opinió respecte a l’església catòlica però també d’algunes altres, sobre tot d’aquelles que fan de la fe una imposició, de les que utilitzen la por i la violència i de les que pretenen d’una manera o altra mutilar els drets humans.
Tenc bons amics catòlics, ... el meu germà es testigo de jehova, i sempre els he respectat a tots i he assistit a les seues cerimònies, però també m’agradaria que les seues religions em respectessin a mi.
Ah! I fent referència al que és o no és natural, referent al tema de la homosexualitat, jo tan sols els hi vull dir una cosa a aquells que diuen i afirmen amb tota certesa (encara que no científica) que la homosexualitat no es natural: No desitjaria a ningú, ni al meu pitjor enemic si el tingués, el patiment que suposa per un homosexual intentar viure en contra de la sexualitat que la naturalesa li ha donat. I l’església amb el gran poder que té i exerceix sobre la societat ha sigut una de les principals responsables d’aquest patiment en molts homosexuals, que sense saber o millor dit sense voler saber el que els hi passava, s’han passat mitja vida amagant-se a ells mateixos i als altres la seua realitat, la seua identitat, i que dintre de tot, aquests som els qui hem tingut sort, ja que molts han mort i moriran emportant-se a dintre aquest “secret” i aquest dolor, i tot per por de ser jutjats, de ser assenyalats amb el dit i rebutjats, sense adonar-se’n que el problema no residia en ells si no en aquells que provocaven el seu rebuig.
Xeca (juny 2009)
Dit açò no puc fer de menys d’expressar la meua veu crítica davant les postures tan extremes, excloents i poc conciliadores que veig cada dia en el discurs de molts capellans i sobre tot de la cúpula eclesiàstica.
Aquestes darreres setmanes, gairebé per casualitat, he tingut l’oportunitat d’assistir a una missa, d’escoltar les declaracions o millor dit les imposicions dels representants de “La Conferéncia Episcopal Española” i de gaudir de l’entrevista que TV3 va realitzar a Vicens Ferrer. Ha sigut tan gran la diferència en el tarannà d’uns i altre que ho he comparat amb aquells partits de futbol o qualsevol altre esport que quan acaben, el públic diu: -No ha tingut color!- perquè els arguments tècnics i tàctics d’un dels dos equips eren tan rics i tan superiors als de l’altre que no li ha donat opcions, i a més ha guanyat de forma neta i amb una gran esportivitat. I om diria: -Però com es possible tanta diferència si hi ha jugadors de l’equip que ha guanyat que abans jugaven amb l’altre? Com es possible que hi hagi tanta diferència tècnica si l’equip que ha perdut té jugadors molt més coneguts ? I es aquí on jo em plantejo: -Es potser en la tàctica on està la diferència? Es potser la forma d’utilitzar els recursos, per pobres que siguin on resideix el secret?
Veig sacerdots casar a persones que han aconseguit la nul·litat eclesiàstica d’un matrimoni anterior per la via de “paga i obtindràs el que vulguis” i els hi parlen com si fos la primera vegada que es casessin, d’altres que estan unint en matrimoni a una parella que saben ja fa temps que viuen junts i els hi parlen de la dona casta, o el tòpic de sempre, parlen de la pobresa, del donar, de la humilitat ... quan tenen l’estat més ric del mon. Per mi aquesta discrepància de paraules i fets en el si de l’església no respon més que a dues possibilitats: hipocresia o desconnexió total amb la realitat de la societat en que estan vivint. Hi ha una cançó d’un cantautor argentí, Ricardo Arjona, que es diu “JESUS ES VERBO I NO SUSTANTIVO” i que valdria la pena escoltar, i dic escoltar i no sentir perquè açò es el que jo faig les poques vegades que vaig a missa, intent entendre el que em volen dir, intent cercar, tot i la meua postura crítica, els enunciats vàlids del que m’estan dient, però de cada vegada se’m fa més difícil. I el més rellevant es que no tan sols es complicat per mi que no soc feligresa, he rallat amb molt creients practicants que cada vegada es senten més lluny de l’església catòlica i dels seus postulats i crec que a qui correspongui s’hauria de fer ressò d’aquesta circumstància.
El partit no torna a tenir color quan contraposem el to impositiu, poc conciliador, excloent i gairebé agressiu dels representants de les altes esferes del catolicisme en les seues moltes aparicions televisives i irrupcions en la vida política del país, davant el parlar plàcid i distés de Vicens Ferrer, la pau interior que respiren totes les seues paraules, la seua manera de fer-se proper a tots els interlocutors d’una forma natural i no preparada que fa que, tot i no estant d’acord amb la totalitat del que pugui dir, t’hi sentis a prop, combreguis amb la seua filosofia general de la vida, el seu respecte per tot i tothom i valoris la coherència amb la que ha viscut. Per mi aquests dos tons en la idiosincràsia, en la manera de ser i actuar d’uns i l’altre son el reflexa de la contraposició entre LA POR I LA PAU: LA POR de l’església a perdre el poder que sempre ha tingut sobre la societat i, que valgui la redundància, també ha aconseguit a base de POR. I la PAU del qui ha viscut d’acord amb el que pensava i amb el que enunciava, del qui ha fet de Jesús un verb i no un substantiu.
Una de les preguntes que li van fer a l’entrevista va ser: -Per què va decidir deixar l’ordre dels jesuïtes? I la seua resposta: - Perquè jo havia evolucionat més, jo veia coses que ells no veien. Va posar damunt la taula, una vegada més la ceguesa o la venda davant els ulls que té l’església a l’hora d’analitzar la realitat de la nostra societat i que minva la seua capacitat d’acollir a tots els membres que la conformen.
I anat ja cap el tema que dona títol a aquest escrit: LA “ANTI”NATURALITAT DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA.
S’ha posat de moda entre capellans, bisbes ... la qualificació de no natural i inclús d’aberració a tot allò que no passa pel sedàs de la seua moral, de la moral que ells han elaborat en nom de Deu però que en realitat , i baix el meu punt de vista, no han fet més que desvirtuar la paraula de Jesús per adaptar-la a les seues ànsies de poder. I dic de Jesús perquè ell es el referent humà de la paraula de Déu, ell es l’exemple en qui ens hauríem de mirar, i ell no es va rodejar precisament dels mes poderosos si no tot el contrari, ho va fer dels més humils i marginats, d’alguns d’aquells que avui l’església mira amb recel o critica i aparta.
Que és el que no és natural? La homosexualitat per exemple, jo diria que l’homosexual neix de forma natural, es cria, normalment, com la resta d’humans d’una manera natural i per tant hauria de poder desenvolupar la seua sexualitat igual que ho fan la resta d’humans, i es més, com la resta d’animals, que sense estar “contaminats pel fet social” també mantenen relacions homosexuals DE MANERA NATURAL i no viciosa. Quina mena de poder s’han otorgat a ells mateixos que els legitima per jutjar la capacitat i la manera d’estimar dels altres? Els homosexuals tenen la mateixa capacitat d’estimar i la mateixa necessitat de ser estimats de forma natural que qualsevol altre ésser humà.
Però bono, si decideixen deixar-ho en es covo del que no es natural, supòs que també s’hi trobarà allà dintre amb un altre fet bastant poc natural: el fet que els capellans no es puguin casar, i que a la vegada es la conseqüència d’una ABERRACIÓ (com diuen ells) tan gran com la aparició de la pederàstia exercida dins la mateixa església, exercida per persones de les quals han sortit per les seues boques fortes condemnes a homosexuals, prostitutes, persones amb una sexualitat lliberal etc.. Aberració que per altra banda ells consideren saldada pel simple fet de demanar perdó, fent servir aquest estatus social d’intocables que tenen adquirit per eludir la justícia, quan saben perfectament que a qualsevol pederasta del mig del carrer no li basta amb demanar perdó i com es normal i lògic s’ha de sotmetre a les penes i tractaments mèdics que els jutges li imposin.
Els capellans neixen amb la mateixa fisiologia que qualsevol altre home i amb la mateixa necessitat de desenvolupar la seua sexualitat, sigui quina sigui, (perquè també hi ha sacerdots homosexuals) de forma natural. No crec que sigui un argument de prou pes pensar que el sexe podria ser un element distorsionant o que podria despistar als sacerdots a l’hora d’entregar-se a la seua feina. Vicens Ferrer ha tingut parella i tres fills i alhora ha pogut servir i fer el bé a moltes més persones que uns quants capellans junts, d’aquells que prediquen, jutgen, i viuen confortablement molt lluny de la realitat que els envolta. I els grans científics? I els grans pensadors? I els grans metges, matemàtics ...? I el bon fuster, o el bon manobre...? Que no han de fer un gran esforç cadascun d’ells per fer bé la seua feina? Que no es tan important com la de capellà la seua feina? No creuen que el fet de portar a terme una vida sexual i d’amor plena ens ajuda a sentir-nos més a gust, més feliços, més a prop dels altres i per tant a fer millor i amb més ganes la nostra feina?
Tan de bo dins totes les religions hi hagués més persones com Vicens Ferrer o Pere Casaldaliga perquè segur que ens hauríem estalviat, entre d’altres, moltes guerres. Perquè ells son persones que han viscut les penúries i les injustícies del mon de ben a prop, que s’han impregnat del dolor dels altres, que l’han compartit de veritat i no de paraula. L’església no pot entendre algunes coses perquè viu apartada del mon real.
Aquesta es la meua modesta opinió respecte a l’església catòlica però també d’algunes altres, sobre tot d’aquelles que fan de la fe una imposició, de les que utilitzen la por i la violència i de les que pretenen d’una manera o altra mutilar els drets humans.
Tenc bons amics catòlics, ... el meu germà es testigo de jehova, i sempre els he respectat a tots i he assistit a les seues cerimònies, però també m’agradaria que les seues religions em respectessin a mi.
Ah! I fent referència al que és o no és natural, referent al tema de la homosexualitat, jo tan sols els hi vull dir una cosa a aquells que diuen i afirmen amb tota certesa (encara que no científica) que la homosexualitat no es natural: No desitjaria a ningú, ni al meu pitjor enemic si el tingués, el patiment que suposa per un homosexual intentar viure en contra de la sexualitat que la naturalesa li ha donat. I l’església amb el gran poder que té i exerceix sobre la societat ha sigut una de les principals responsables d’aquest patiment en molts homosexuals, que sense saber o millor dit sense voler saber el que els hi passava, s’han passat mitja vida amagant-se a ells mateixos i als altres la seua realitat, la seua identitat, i que dintre de tot, aquests som els qui hem tingut sort, ja que molts han mort i moriran emportant-se a dintre aquest “secret” i aquest dolor, i tot per por de ser jutjats, de ser assenyalats amb el dit i rebutjats, sense adonar-se’n que el problema no residia en ells si no en aquells que provocaven el seu rebuig.
Xeca (juny 2009)
JESUS ES VERBO Y NO SUSTANTIVO (RICARDO ARJONA)
No hay comentarios:
Publicar un comentario