Xeca 2007
Coincidint amb el Dia Internacional contra la violència de gènere i, malgrat que mai l’he patida, m’he interessat de manera personal per aquest tema i m’ha resultat interessant i alhora commovedor llegir llibres que tracten de la violència, la agressivitat, la necessitat de dominar els altres, la dependència afectiva, la necessitat de trobar la pròpia veritat .... com son L’Assetjament Moral, Amar o Depender, La princesa que creía en los Cuentos de Hadas ... Me n’he adonat que tota la informació que ens arriba des dels mitjans de comunicació no és més que la punta de l’iceberg del que realment està passant en la nostra societat, ja no tan sols per aquelles dones que pateixen la violència física de la seva parella i s’ho callen per por i amenaces, si no també, i per damunt de tot, per aquelles persones, indiferentment que siguin homes o dones, que pateixen el que es denomina assetjament moral o violència perversa i, que la majoria de les quals no tenen una vida feliç però no saben o no poden adonar-se’n del que els hi està passant, o justifiquen al seu/a botxí/na o simplement es neguen a ells/es mateixos/es la situació en que estan vivint i, el que és més trist de tot, en la majoria d’ocasions el seu entorn familiar i d’amistats o no se n’adonen de quina és la seva realitat o acaben justificant al/la pervers/a narcisista.
Aquell qui agredeix físicament o mata, generalment es el qui davant la necessitat de dominar l’altre, de la gelosia o de la no acceptació del trencament de la parella, no sap emprar altres recursos que l’agressió física, l’impetuós que no sap controlar-se i acaba fent una barbaritat destapant-se davant la societat i acabant a la garjola. L’estereotip del maltractador que ens mostren els mitjans de comunicació un dia rera l’altre.
Però, i aquells/es agressors/es subtils, freds, intel·ligents, amb una bona facilitat per expressar-se i una gran capacitat de convicció, els/les tot poderosos/es narcisistes que es consideren gairebé perfectes i en possessió de la veritat absoluta i que alhora son també ben considerats a dintre la societat. Aquells/es que saben dur a terme una violència insidiosa sense embrutar-se les mans, com els/les podem distingir? Com podem evidenciar el seu comportament pervers? Dons és molt complicat, perquè a vegades provoquen en les seves víctimes respostes i comportaments que arriben a fer difícil per les persones del seu entorn diferenciar l’agressor/a de la víctima, perquè és una violència emmascarada, íntima i tancada amb pany i clau on cap dels dos agents no en parla de portes enfora; perquè no hi ha res que provi la realitat soferta, no hi ha elements exteriors que en donin testimoni, no hi ha cap prova, és una violència neta on no es veu res. I d’aquí en surten una gran quantitat d’històries doloroses i castradores per a les víctimes, que queden en la majoria de vegades en l’anonimat i el silenci més estricte i en les que es fa molt difícil ajudar a la víctima, tan per part dels psicoterapeutes com per aquelles persones properes que se n’han adonat de l’assetjament , ja que normalment les víctimes ja han sigut desposseïdes de la capacitat de pensar per elles mateixes, de la pròpia autoestima, dignitat i autorrespecte, ja tenen un gran sentiment de culpa, de fracàs, d’invalidesa, de nulitat personal ... que s’ha anat apoderant d’elles i han fet aparèixer símptomes com la depressió, somatitzacions diverses, fòbies socials, crisis d’ansietat i altres comportaments difícils d’entendre i que l’agressor/a encara utilitza per justificar i reafirmar el seu comportament envers la víctima.
En molts de casos les víctimes (i a vegades el/la mateix/a agressor/a) son també preses de la por a la pèrdua, a la solitud o a l’abandó, sentiments aquests que contaminen el vincle amorós i el tornen altament vulnerable i patològic, és més, en moltes ocasions, quan es tracte de parelles o matrimonis, el/la pervers/ narcisista ja ni tan sols està enamorat/da , però depèn i necessita de la seva víctima per seguir reafirmant-se i exercint aquest domini pervers que necessita per sentir-se poderós/a.
El tema és molt extens i complicat, cada relació de violència perversa té els seus matisos i per tant hi ha tants tipus d’assetjament moral com número d’assetjadors/es. Però el propòsit de tot el que he escrit és que durant aquests dies que tant es ralla de la violència no ens oblidem d’aquestes víctimes que la pateixen tant o més que aquelles que porten els morats o les cicatrius que evidencien el seu patiment, que en moltes ocasions, entre que aconsegueixen adonar-se’n de la seva condició de víctimes, desfer-se’n del dubte de si estan exagerant, tenir el valor suficient per demanar ajuda, trobar el professional i la teràpia adients i tenir la força per tirar endavant i sortir-se’n ja els hi ha passat tota una vida. Que pensem que potser en tenim alguna més a prop del que ens pensem i ni tan sols ens n’hem adonat. Que tampoc oblidem als/les seus/ves assetjadors/es que els podem trobar en el si de les famílies, de les parelles, les empreses o les escoles, que poden ésser indistintament homes o dones i que en ocasions ni tan sols acaben d’ésser prou conscients del mal que estan provocant; com diu Marie-France Hirigoyen, en el seu llibre “L’assetjament moral” i que recoman a qualsevol que es senti sensibilitzat amb el tema: “Si els perversos narcisistes s’adonessin del sofriment de les seves víctimes, alguna cosa nova començaria per a ells. Però seria una cosa diferent, el final de la manera de funcionar d’abans” i jo hi afegiria: “i el final del patiment de moltes persones”. NO LES OBLIBEM
Xeca 2007
Xeca 2008
