Es passat 23 de novembre, coincidint amb es dia internacional contra sa violència de gènere, penjava en aquest bloc un escrit i un quadre meus que feien referència a aquest tema tan delicat i tan actual. Allà hi remarcava que mai l’havia patida, i mireu, quines coses que té sa vida, que justament un mes després, es dia 23 de desembre vaig poder saber en ses meues pròpies carns el que es sent quan et peguen des controladament i amb tanta ràbia.
No soc de ses persones que s’amaguen i per tant no tenc cap problema per admetre i acceptar que ja soc dins es sac des qui han patit el que ara anomenem violència de gènere, i per tant, com que puc rallar en primera persona, vull aprofitar per dir el que pens i el que sent després d’un aconteixament tan desagradable i també per fer sa meua crítica a aquesta llei que diuen ens ha de protegir.
En primer lloc dir que aquest episodi m’agafa en un moment personal singular, en una etapa de sa meua vida després de dos anys plens de situacions gairebé surrealistes, després d’haver estimat molt i patit amb sa mateixa intensitat, després de suportar com sa “gent des carrer” em calumniava i em criticava, però també, després d’haver tingut s’oportunitat de fer balanç des meus 39 anys d’existència i haver donat un tomb important en sa manera de concebre tot el que m’envolta i haver aprés a fer cas omís a tots aquells que tenen com a hobby rallar, criticar i jutjar frívolament als altres sense fer abans anàlisi de consciència. Aquest procés de maduració m’ha confirmat moltes de ses meues conviccions i per aquest motiu no em sentireu exigir el que molta gent demana amb tanta facilitat i supòs que sa majoria de vegades amb sa sang calenta i sense reflexionar. Jo no pens que “es qui la fa la paga” i no crec en sa teoria de “ojo por ojo i diente por diente”, estic convençuda que quan hem de fer millor ús de sa nostra intel·ligència es en es moments difícils, en es més durs, aquells on sa vida ens posa a prova i també ens dona s’oportunitat de rectificar i entonar, si cal, es “mea culpa” amb tota sa dignitat del mon, crec en s’educació, crec amb sa bondat de ses persones i per tant crec en ses segones oportunitats. I aquí es allà on entra sa meua crítica a aquesta llei de sa violència de gènere i a tantes altres lleis. De tots es sabut que sa violència genera més violència i, sa forma en que sa nostra societat de manera majoritària, encara avui, castiga als qui han obrat malament, i en especial als autors d’actes de violència de gènere, no aconsegueix més que augmentar aquest desig de venjança i fa que moltes dones (i també algun home, no ho oblidem) tinguin por a denunciar perquè saben amb certesa que després de “complir es seu càstig” hi tornaran amb més duresa que abans. Crec que no m’equivoc quan pens que molts dels autors d’aquestes agressions son persones totalment recuperables i s’exemple més clar és es que m’ha tocat viure a jo; qui em va agredir no es una mala persona, potser s’hi va comportar per una sèrie de circumstàncies i aconteixaments que no ha sabut aconduir i l’han superat, motiu el qual no justifica els seus actes però si que obre ses portes a sa possibilitat de que no els torni a cometre si aconseguim que se n’adoni que es va equivocar de totes totes.
Aquesta Llei Contra sa violència de gènere els hi pot fer passar magres a un home que sense haver fet res el denuncien per maltractaments i per altra banda es incapaç d’aconseguir que ses víctimes es sentin protegides i incapaç de recuperar socialment i personalment als agressors. De que ens serveix a uns i altres una multa o l’empresonament? Aquest hauria d’esser es darrer recurs.
Quants agressors hem vist sortir de sa presó convençuts que van cometre un greu error? I, en canvi, quants n’hi ha que després de sortir han tornat a reincidir encara amb més duresa? Quantes dones han mort en mans d’homes que tenien un ordre d’allunyament o que acabaven de complir penes d’empresonament?
Abans he dit que crec en ses segones oportunitats i en sa capacitat de reconèixer els propis errors, però no tots tenim sa mateixa facilitat per fer autocrítica i també hi ha situacions personals i emocionals així com factors d’educació que a vegades no ens deixen veure més enllà. I es aquí on hauria d’incidir aquesta llei, jo tan sols demanaria una cosa als jutges: que obliguessin als autors de delictes relacionats amb sa violència de gènere, i per damunt de tot als qui han agredit per primera vegada, a sotmetre’s a tractament psicològic. Però vull fer extensiva aquesta crida a totes ses persones de s’entorn de s’agressor, a ses persones que l’envolten perquè l’ajudin a adonar-se’n de que s’està equivocant de camí. I açò ho dic perquè en es meu cas, crec que soc s’única que ha sigut capaç de dir-li obertament i reiteradament a sa persona que després em va agredir, que no estava bé i que necessitava ajuda i fins i tot li vaig oferir a través des meu psicòleg. I em deman; on son es seus amics? Sí, aquells amics que, en seu moment, no van reparar en sembrar-li una certa dosis d’incomprensió (per dir-ho d'una manera suau) que després va degenerar en ràbia. On es sa seua família? On son ses persones que l’estimen? Es molt fàcil dir-li a un ses coses que li agrada sentir, aquí tothom s’hi apunta, però i a s’hora d’haver de donar un toc d’atenció o d’haver de rallar clarament i fer reflexionar a s’altre sobre un comportament inadequat? Sembla que ens amaguem davall ses pedres o fem veure que allò no va amb nosaltres o simplement neguem s’existència des problema.
No hi ha cap motiu que justifiqui una agressió, per tant no val la pena perdre es temps en cercar-ne. Més val aprofitar-lo per trobar sa manera de fer-li entendre que es problema no està en s’altre si no en un mateix, jo no me’n penedeixo d’haver-ho intentat encara que n’hagi pagat un preu ben alt, però ara ja no l’hi podré dir més, ara és es torn d’aquells qui han esquivat sa realitat i que si l’estimen han d’actuar.
Açò es el que jo pens i crec, i així de clar ho dic. Ja sé que molts em tornareu a criticar per haver-ho fet, esteu en es vostre dret, es mateix que he fet servir jo per escriure aquestes línies.
No soc de ses persones que s’amaguen i per tant no tenc cap problema per admetre i acceptar que ja soc dins es sac des qui han patit el que ara anomenem violència de gènere, i per tant, com que puc rallar en primera persona, vull aprofitar per dir el que pens i el que sent després d’un aconteixament tan desagradable i també per fer sa meua crítica a aquesta llei que diuen ens ha de protegir.
En primer lloc dir que aquest episodi m’agafa en un moment personal singular, en una etapa de sa meua vida després de dos anys plens de situacions gairebé surrealistes, després d’haver estimat molt i patit amb sa mateixa intensitat, després de suportar com sa “gent des carrer” em calumniava i em criticava, però també, després d’haver tingut s’oportunitat de fer balanç des meus 39 anys d’existència i haver donat un tomb important en sa manera de concebre tot el que m’envolta i haver aprés a fer cas omís a tots aquells que tenen com a hobby rallar, criticar i jutjar frívolament als altres sense fer abans anàlisi de consciència. Aquest procés de maduració m’ha confirmat moltes de ses meues conviccions i per aquest motiu no em sentireu exigir el que molta gent demana amb tanta facilitat i supòs que sa majoria de vegades amb sa sang calenta i sense reflexionar. Jo no pens que “es qui la fa la paga” i no crec en sa teoria de “ojo por ojo i diente por diente”, estic convençuda que quan hem de fer millor ús de sa nostra intel·ligència es en es moments difícils, en es més durs, aquells on sa vida ens posa a prova i també ens dona s’oportunitat de rectificar i entonar, si cal, es “mea culpa” amb tota sa dignitat del mon, crec en s’educació, crec amb sa bondat de ses persones i per tant crec en ses segones oportunitats. I aquí es allà on entra sa meua crítica a aquesta llei de sa violència de gènere i a tantes altres lleis. De tots es sabut que sa violència genera més violència i, sa forma en que sa nostra societat de manera majoritària, encara avui, castiga als qui han obrat malament, i en especial als autors d’actes de violència de gènere, no aconsegueix més que augmentar aquest desig de venjança i fa que moltes dones (i també algun home, no ho oblidem) tinguin por a denunciar perquè saben amb certesa que després de “complir es seu càstig” hi tornaran amb més duresa que abans. Crec que no m’equivoc quan pens que molts dels autors d’aquestes agressions son persones totalment recuperables i s’exemple més clar és es que m’ha tocat viure a jo; qui em va agredir no es una mala persona, potser s’hi va comportar per una sèrie de circumstàncies i aconteixaments que no ha sabut aconduir i l’han superat, motiu el qual no justifica els seus actes però si que obre ses portes a sa possibilitat de que no els torni a cometre si aconseguim que se n’adoni que es va equivocar de totes totes.
Aquesta Llei Contra sa violència de gènere els hi pot fer passar magres a un home que sense haver fet res el denuncien per maltractaments i per altra banda es incapaç d’aconseguir que ses víctimes es sentin protegides i incapaç de recuperar socialment i personalment als agressors. De que ens serveix a uns i altres una multa o l’empresonament? Aquest hauria d’esser es darrer recurs.
Quants agressors hem vist sortir de sa presó convençuts que van cometre un greu error? I, en canvi, quants n’hi ha que després de sortir han tornat a reincidir encara amb més duresa? Quantes dones han mort en mans d’homes que tenien un ordre d’allunyament o que acabaven de complir penes d’empresonament?
Abans he dit que crec en ses segones oportunitats i en sa capacitat de reconèixer els propis errors, però no tots tenim sa mateixa facilitat per fer autocrítica i també hi ha situacions personals i emocionals així com factors d’educació que a vegades no ens deixen veure més enllà. I es aquí on hauria d’incidir aquesta llei, jo tan sols demanaria una cosa als jutges: que obliguessin als autors de delictes relacionats amb sa violència de gènere, i per damunt de tot als qui han agredit per primera vegada, a sotmetre’s a tractament psicològic. Però vull fer extensiva aquesta crida a totes ses persones de s’entorn de s’agressor, a ses persones que l’envolten perquè l’ajudin a adonar-se’n de que s’està equivocant de camí. I açò ho dic perquè en es meu cas, crec que soc s’única que ha sigut capaç de dir-li obertament i reiteradament a sa persona que després em va agredir, que no estava bé i que necessitava ajuda i fins i tot li vaig oferir a través des meu psicòleg. I em deman; on son es seus amics? Sí, aquells amics que, en seu moment, no van reparar en sembrar-li una certa dosis d’incomprensió (per dir-ho d'una manera suau) que després va degenerar en ràbia. On es sa seua família? On son ses persones que l’estimen? Es molt fàcil dir-li a un ses coses que li agrada sentir, aquí tothom s’hi apunta, però i a s’hora d’haver de donar un toc d’atenció o d’haver de rallar clarament i fer reflexionar a s’altre sobre un comportament inadequat? Sembla que ens amaguem davall ses pedres o fem veure que allò no va amb nosaltres o simplement neguem s’existència des problema.
No hi ha cap motiu que justifiqui una agressió, per tant no val la pena perdre es temps en cercar-ne. Més val aprofitar-lo per trobar sa manera de fer-li entendre que es problema no està en s’altre si no en un mateix, jo no me’n penedeixo d’haver-ho intentat encara que n’hagi pagat un preu ben alt, però ara ja no l’hi podré dir més, ara és es torn d’aquells qui han esquivat sa realitat i que si l’estimen han d’actuar.
Açò es el que jo pens i crec, i així de clar ho dic. Ja sé que molts em tornareu a criticar per haver-ho fet, esteu en es vostre dret, es mateix que he fet servir jo per escriure aquestes línies.
2 comentarios:
Oh he trobat fantastic Xeca. Sempre ets sa mateixa. Molt bé!!
Si un dia oh arriba a llegir i es capaç de entrendre-oh s´arrepentirá de lo que ha fet i estará orgullós de que siguis sa mare d´es seus fills. Bsos
Magda
Viure en dignitat.
A més de reconèixer el sentit de la vida, es possible trobar el sentit del sofriment. Aquet es fa més humans , no estat d’acord Xeca.
Gracies per aquesta lliçó.
Una abraçada
Esperança
Publicar un comentario