XECA

ROBA ESTESA (Tríptic)

2011-12-11T07:22:00.001-08:00

Xeca 2011

SOMEWHERE OVER THE RAIMBOW
http://www.goear.com/listen/19501ab/somewhere-over-the-raimbow-israel-kamaka-wicale

DESPRÉS DE LA FOSCOR SEMPRE VE LA LLUM (Acrílic)

2011-12-08T11:28:00.001-08:00

    Xeca 2011

   "Un cuadret petitonet per una personeta molt especial"

TRENCAR MURS (3) (Acrílic)

2011-12-05T12:35:00.001-08:00

Xeca 2011

" Un momento de reflexión, un sencillo descubrimiento, pueden mover la trayectoria de nuestra vida unos humildes grados y, sin embargo, con el tiempo esta mínima desviación es capaz de conducirnos a un nuevo y apasionante destino" (Vivir es un asunto urgente de Mario Alonso Puig)

TRENCAR MURS (2) (Acrílic sobre textures)

2011-12-03T11:26:00.000-08:00

Xeca 2011

"... Por fin me levanté de aquella maldita silla, que extraño, pero que bien, abandonar mi sitio, ese lugar que parecía ser mi destino inexorable y el ancla de mis fustraciones. Me sentí pequeña ante el mundo pero gigantesca en mi irritación..." (Mariposas en la nieve de Lola Beccaria)

TRENCAR MURS (Acrílic)

2011-11-27T06:07:00.000-08:00

Xeca 2011

TRENCAR ELS MURS DE LA INCOMUNICACIÓ ENS APORTARÀ PAU

Aquest cuadre proposa la contraposició del blanc i el negre com la metàfora d'un mur, en aquest cas el que suposa la incomunicació. Neix de la profunda necessitat de trencar-lo i, poc a poc, passa a passa, ho intenta, anhelant la seua desaparició, aspecte que queda representat amb la incorporació d'aquests fils de colors que es superposen i creuen aquest mur i que representen la comunicació, els lligams lliures, oberts, expresius, emotius, espontanis... A sobre d'aquests "camins de colors" hi trobam escrita per tot arreu i de forma desordenada la cita "trencar els murs de la incomunicació ens aportarà pau"

MI CAJITA

2011-08-23T09:07:00.000-07:00

MI CAJITA, Joan Manuel Serrat

Un vídeo de YOUTUBE que un dia, ja fa anys, em van regalar com a Power Point i que avui recordant-lo l'he cercat i trobat per poder-lo publicar.

UN REGAL QUE MAI OBLIDARÉ, UNS

CONTINGUTS QUE PROCUR TENIR MOLT PRESENTS I UNES ACTITUDS QUE INTENT POSAR EN PRÀCTICA CADA DIA

No hi ha que regalar paraules i sentiments de forma gratuita, cal fer-ho de debò

EPAMINONDES (Acuarela)

2011-07-26T15:50:00.000-07:00

Xeca 2011

"Cuando vas por la vida y tienes que elegir entre dos caminos: uno fácil y otro difícil, mejor que escojas el difícil porque todo va a ser más emocionante, más intenso y, al final, vas a ser más feliz y vas a dormir mucho más tranquila" (Una cita de Jordi González en su programa La Noria, después de la entrevista que realizó a los padres de Carolina, una chica transexual de poco más de 20 años y que empezó su reasignación de sexo con trece años, UNA VALIENTE que escogió el camino difícil)

...

BONES FESTES PER SES DUES PERSONETES MÉS IMPORTANTS DE SA MEUA VIDA

2011-06-18T05:28:00.000-07:00

Aquest any ses Bones Festes des meu blog van per voltros dos, ses dues personetes més importants de sa meua vida.

En Roger: sensible, dolç, responsable, reflexiu,amant de sa natura, un fillet de moltes emocions però a vegades massa contingudes

En Josep: espavilat, explosiu, impulsiu, conqueridor, carinyós d'una manera molt gratuïta.

Sa nit i es dia, però amb moltes coses en comú, entre elles; QUE SON ES DOS SOLS QUE EM DONEN S'ESCALFÓ NECESSÀRIA DURANT ES DIA I, SES DUES ESTRELLES QUE MAI DEIXEN D'IL·LUMINAR-ME DURANT SA NIT.

JA HO SABEU PERQUÈ VOS HO HE DIT MOLTES VEGADES, PERÒ COM QUE NO EM CANS DE DIR-VOS-HO...

VOS ESTIM MOLT FILLS

AMNESIA INDUCIDA (tècnica mixta)

2011-05-25T14:27:00.000-07:00

Xeca 2008-2011

"SOLO LAS OLLAS SABEN LOS HERVORES DE SU CALDO, PERO YO ADIVINO LOS TUYOS"
(De la película Como agua para chocolate)

EL PILAR (rotring)

2011-05-02T15:22:00.000-07:00

Xeca 2011

SAHARA, MANS TACADES (tècnica mixta)

2011-04-24T03:48:00.000-07:00

Xeca 2011

Es tracta d'un donatiu per l'exposició i venda de quadres que organitzen , el proper mes de maig, els alumnes de 4rt. d'ESO del Institut Josep Mª Quadrado de Ciutadella a la sala del Casino 17 de Gener per tal de recaptar fons en ajuda del Poble Saharià.

MENSAJE EN UNA BOTELLA (óleo sobre textura de arena)

2011-03-31T13:48:00.000-07:00

Xeca 2011

En algún lugar del Mediterráneo flota una botella en cuyo interior hay un papel con una especie de poesía que escribí hace dos años, un 13 de enero del año 2009. Era una época difícil en mi vida y emocionalmente muy dura que por suerte ya pasó.

Cuando la escribí tuve la idea de lanzarla al mar en una botella y ahora, dos años después, ya superada aquella etapa, he decidido terminar la segunda parte tal y como me propuse. Dicha parte consiste en pintar este cuadro y colgarlo en mi blog, cuya dirección también está en el interior de la botella junto a una nota que dice a quién la encuentre que escriba el poema en los comentarios de esta publicación.

Me gustaría saber hasta donde ha llegado y si alguien la ha encontrado. De hecho a mi me hizo mucha ilusión cuando mi hijo encontró en una playa un mensaje dentro de un globo que venía de Francia.

EJERCICIO DE PERSPECTIVA (lápiz)

2011-03-26T12:05:00.000-07:00

Xeca 2011

Hablando de perspectiva y utilizándola para analizar nuestras vidas sacamos algunas conclusiones como esta:

"Nuestra salud física depende y esta totalmente condicionda por nuestro estado emocional y equilibrio mental"

Nuestras defensas, aunque las tengamos, son cual espada que para desempeñar correctamente su función necesita de un brazo fuerte y una mano ágil que la empuñen, si no es así jamás servirá para defendernos.

Gocemos de la vida, de las pequeñas cosas, seamos fieles a nuestras ideas y a nuestros sentimientos, coherentes en nuestros actos y por lo tanto aceptemos sus consecuencias, vivamos con nuestras conciencias tranquilas... Todo ello nos proporcionará esta fuerza y salud mental para empuñar la espada de nuestras defensas.

DOS DEN ROGER

2011-03-11T14:26:00.000-08:00

El Pilar
Roger 2011

Poblat prehistòric
Roger 2010

I ara una cita de Jordi Sierra i Fabra, que em va llegir en Roger de l'epíleg del llibre Aydin. Em va emocionar que em cridés per llegir-me aquest text. -Mamà, escolta, el que et vaig a llegir t'agradarà-.

Aquell dia vaig adonar-me'n que el meu fill m'entén i compren la filosofia de vida que intent ensenyar-lis.

CAP CADENA NO POT IMPEDIR LA VOLUNTAT D'ÉSSER LLIURE NI LA LLIBERTAT EL COR, ELS SENTIMENTS I L'AMOR PER LA VIDA.

CAP XARXA O MUR NO HA RESISTIT MAI TANT COM LA VOLUNTAT DE TRENCAR-LA O ENDERROCAR-LO. PERÒ ENCARA ES CONTINUEN AIXECANT MURS, POSANT XARXES, MARCANT LÍNIES ALS MAPES.

PER SORT TOTS SOM AYDIN

APUNTES DE ACUARELA

2011-02-21T16:06:00.000-08:00

Xeca 2010

TODO AQUELLO QUE NO SOLUCIONAMOS CUANDO SE NOS PRESENTA LA OPORTUNIDAD, NOS ACABA PASANDO FACTURA.
LOS PROBLEMAS NO DEBEN DISIMULARSE, NI IGNORARSE, DEBEN AFRONTARSE. DE LO CONTRARIO CONTINUAN AGRANDÁNDOSE IMPIDIENDO LA FELICIDAD DE QUIENES NO HAN SABIDO PLANTARLES CARA.

EL BOSC I LA LLUM

2011-02-10T14:59:00.000-08:00

Acrílic amb textures damunt fusta (Xeca 2009)

Per molts arbres que creixin i per molt que creixin intentant que es faci fosc al seu davall, sempre hi queden algunes encletxes per on la llum del sol pot filtrar sigil·losament. QUE BONIC ÉS EL BOSC!

SONRISA (Ana Torroja)

http://www.goear.com/listen/422ebdb/sonrisa-ana-torroja

Enciendo velas en la madrugada,
voy deshojando flores en la almohada,
mirando al techo me dejo llevar a otra realidad.

Y observo el sol que entra por mi ventana
que me despeja y renueva mis ganas
miro al espejo y me pregunto qué me espera afuera.

Y siento todo tan brillante y tan magnético
nada ni nadie puede hacer que me derrumbe hoy
que tiemble el suelo que allá voy,
pisando fuerte y sin reloj.

Tengo una sonrisa para regalarte,
tengo mil cartas de amor
y tengo todo el tiempo que perdí sin ver el sol.

Tengo mil historias que quiero contarte
escondidas en mi voz,
no quiero dejar nada por sentir ya sé quién soy.

Y salgo a pasear entre la gente
y juego a imaginar de donde vienen,
y me enamoro de cada rincón
dejando al corazón volar.

Y extiendo la ciudad mirando al frente,
esta mañana el mundo es diferente,
descubro tantas cosas que no vi por no quererme.

Y siento todo tan brillante y tan magnético
nada ni nadie puede hacer que me derrumbe hoy
que tiemble el suelo que allá voy,
pisando fuerte y sin reloj.

Tengo una sonrisa para regalarte,
tengo mil cartas de amor
y tengo todo el tiempo que perdí sin ver el sol.

Tengo mil historias que quiero contarte
escondidas en mi voz,
no quiero dejar nada por sentir ya sé quién soy.

Ya pienso que amanece
y me respiro la mañana,
desaté las vendas que ocultaban mi mirada,
no quiero que la prisa
me obligue a no hacer nada,
por fin la lluvia me toca.

Tengo una sonrisa para regalarte,
tengo mil cartas de amor
y tengo todo el tiempo que perdí
sin ver el sol.

Tengo mil historias que quiero contarte
escondidas en mi voz,
no quiero dejar nada por sentir ya sé quién soy.

BONES FESTES/FELICES FIESTAS

2010-12-26T12:24:00.000-08:00

DESIGUAL (oli)

2010-11-30T09:31:00.000-08:00

Xeca 2010

L’any passat una jugadora de l’equip júnior de voleibol del que soc la 2ª entrenadora, conscient de que jo soc la primera en fer broma sobre la meua condició sexual. Mentre esperàvem a l’aeroport de Barcelona, es va apropar a mi amb les mans amagades al darrere i em va dir:

- Xeca, tenc un regal per tu

Era un dels fantàstics llibrets dels catàlegs de la marca de roba Desigual, es tractava d’un catàleg de bosses i complements, i es clar que me’l va regalar! Quina broma! Perquè destaquessin més els articles, estava confeccionat amb fotografies de cossos de dones despullades portant aquelles bosses. Era realment bonic i em va agradar que em fessin la broma, sense embuts ni prejudicis. Vam riure totes una bona estona i al final vaig prometre que d’una de les fotografies en faria un quadre, ja que mai m’havia atrevit amb la figura.

Aquí en teniu els resultats.

NO HI HA COM SABER FER BROMES I RIURE’S D’UN MATEIX PER SENTIR-SE A GUST. PUC DIR QUE EM SENTO ORGULLOSA D'HAVER POGUT ARRIBAR A N'AQUESTA SITUACIÓ EN LA MEUA VIDA. EM SENTO ORGULLOSA DE LA MEUA FORÇA, LA MEUA COHERÈNCIA I DE QUE LA POR NO HAGI POGUT NI UN SOL INSTANT AMB ELS MEUS SENTIMENTS. No canviaria per res el meu lloc ni la meua vida per la d'aquella persona que tant he estimat. El camí que jo vaig escollir era difícil d'entrada, però a la llarga m'està conduint a la felicitat...

POSTA DE SOL (Acrílic)

2010-11-10T14:47:00.000-08:00

Roger Anglada (octubre 2010) (11 anys)

Es primer quadre damunt tela des meu fill. I a sa mare "li cau sa baba". T'ESTIM

EL SUEÑO DEL CARACOL

2010-09-26T13:38:00.000-07:00

"Clicat" sobre el enlace. Vale la pena ver este cortometraje, que nos da a entender como los humanos nos limitamos, reprimimos por muchos y variados motivos nuestros sentimientos y cuando queremos darnos cuenta de lo que verdaderamente sentíamos y queríamos, ya pasó nuestra oportunidad.

http://www.youtube.com/watch?v=0iM1alyOR8w

SINOPSIS:

Julia es terriblemente tímida. Un día en un café, se enamora a primera vista de Oliver, un joven que se encuentra sentado en una de las mesas de al lado. Cuando éste abandona el local, Julia reúne todo su valor y decide seguirle...    Historia de un amor a primera vista. Dos jóvenes en la lucha contra su propia timidez y el inamovible destino.

LOS MEJORES COMENTARIOS

   Este es el cortometraje más impresionante que he podido ver, tiene una historia de amor fuera de lo común todo es impredecible, y nada es convencional.

   Jamás dejes para mañana lo que puedas hacer hoy, porque podría ser demasiado tarde....hay que aprender a ver las señales del destino

   Que bello el cortometraje....me encanto....les felicito....esta buenisimo!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! la vida es para atreverse....si no terminaremos como un caracol, que por lento....sus sueños se derribaron....

"CON LIMÓN Y SAL" (Oli sobre fusta)

2010-09-17T05:47:00.000-07:00

Xeca 2009

REMINISCÈNCIES D'UN DOBLE JOC, D'UN JOC A DUES BANDES MOLT POC NET

DE QUE ME SIRVE (Julieta Venegas)
http://www.goear.com/listen/33ee304/de-que-me-sirve-julieta-venegas

LOS OJOS, EL ESPEJO DEL ALMA (Acrílico y carbón)

2010-08-10T08:14:00.000-07:00

Xeca 2009

"Levanté la vista y vi en sus ojos una mirada muy intensa"

VIDAS OSCURAS (Óleo)

2010-07-18T15:05:00.000-07:00

Xeca 2007

FRAGMENTOS DE DIÁLOGOS DE LA PELÍCULA CADENA DE FAVORES.

EUGENE: - Mi vida es cotidiana, mi vida es manejable, cada dia tengo algo que hacer, no conozco otra cosa, es una rutina y mientras tenga eso estoy bien, si no lo tengo me siento perdido

ARLENE: - ¿Y solamente aspiras a tener una vida manejable?

EUGENE: - Eso es lo que tengo

ARLENE: - No, no lo es, ¿Es lo que quieres?

EUGENE: - Es lo que siempre he tenido

ARLENE: - Está bien, no se hacerlo mejor

EUGENE: - No se trata de ti

ARLENE: - Claro que si, la vida te está ofreciendo algo y no lo quieres, quizás tengas miedo al rechazo, pues yo no puedo rechazarte ...

TREVOR: - Creo que hay personas que tienen miedo o algo, pero las cosas pueden ser distintas. En realidad el mundo no es exactamente una mierda, aunque supongo que es duro para aquellos acostumbrados a que las cosas sean como son, aunque sean malas, y no quieren cambiarlas, se dan por vencidos y entonces se sienten perdidos.

ICEBERG (tècnica mixta: acrílic i oli damunt textura)

2010-06-22T08:24:00.000-07:00

Xeca 2010

ES L’HORA D’UN RECONEIXEMENT

Aquest quadre, que representa un iceberg, el vaig pintar pensant en aquelles mares que tenen el cor fred, i que son capaces de posar els seus interessos personals i els seus prejudicis socials per davant i per damunt de la felicitat dels seus fills i filles.
Per sort no vaig haver de pensar en cap moment en la meua mare, perquè avui per avui, tinc que reconèixer que tan ella com el meu pare m’han sorprès gratament.
I per què ho dic això?
Perquè ella té 78 anys i, com quasi totes les dones de la seva generació, ha rebut una educació molt repressiva en quan a llibertats, ha viscut en una època on la dona havia d’adoptar una actitud més be submisa i en una societat en la que tenia una excessiva importància el “que diran” i on tot el que no aprovava l’església era pecat. Dons no totes les mares d’aquesta generació tenen la capacitat d’acceptar que una filla amb 37 anys, 15 d’ells fent vida de parella amb un home i amb dos fills, decideixi sortir de l’armari i declarar públicament la seva homosexualitat.
Sé que tan per ella com pel meu pare, han sigut tres anys molt durs per tots els aconteixaments que han vingut al darrera d’aquest fet. Soc conscient que els primers mesos no ho van acceptar i en certa manera em van rebutjar i em van fer sentir molt culpable, però avui entenc que els meus pares també necessitaven un marge de temps per fer-se a la idea, per reflexionar i per adonar-se’n del que era més important per ells, LA FELICITAT DE LA SEVA FILLA I DELS SEUS NETS. En tot aquest procés crec que hi va tenir molt a veure la meva fermesa i la coherència del meu comportament, però per damunt de tot va prevaldre EL SEU GRAN COR, EL RESPECTE I L’AMOR QUE SENTEN PELS SEUS DOS FILLS.
Avui ja no tinc en compte aquells primers mesos de retrets i insults. Avui tan sols em quedo amb les paraules que em va dir la meua mare quatre mesos després d’haver-li donat aquell disgust, les seves paraules de consol després de que la meua nova parella (que s’havia passat mesos suplicant-me que no l’abandonés mai perquè jo era l’amor de la seva vida) cedís a les fortes pressions familiars i socials i em deixés sola d’un dia per l’altre renunciant a una bonica i ferma història d’amor. Les paraules que mai hauria pensat que podrien sortir de la boca i del cor de la meua mare van ser:
- Mira Sisca, jo a na _ _ _ _ _ _ _ ja l’havia acceptada, perquè al cap i la fi el que jo vull es que tu siguis feliç i si era amb ella que ho havies de ser a jo ja m’està bé. A més a n’aquesta vida no saps mai de qui t’has de valer. Però vull que sàpigues que el que ella t’ha fet no té perdó – (cosa que tampoc es així ja que fa temps que la va perdonar).
Per tot açò vull dir-vos GRÀCIES PAPÀ, GRÀCIES MAMÀ, VOS ESTIM i malgrat que hem tingut moltes diferències i que veiem la vida des de perspectives molt diferents, sé que sempre em respectareu i que puc comptar amb voltros pel que sigui, ja que així m’ho heu demostrat.
Enguany aquest BONES FESTES DE SANT JOAN va dirigit a voltros dos d’una manera molt especial. VOS ESTIM.

HABITACIÓN EN ROMA

2010-06-05T12:41:00.000-07:00

SA DARRERA PEL·LÍCULA DE JULIO MEDEM I QUE POSSIBLEMENT NO VEUREM ALS CINES DE MENORCA.

SA LLETRA DE SA CAÇÓ "LOVING STRANGERS" DE "THE RUSSIAN RED"

Amantes desconocidos, amantes desconocidos,amantes desconocidos, oh…

Tengo un agujero en mi bolsillo por donde todo el dinero se ha ido.y tengo muchísimo trabajo que hacer con tu corazón, porque está muy ocupado, el mío no lo está.

Amantes desconocidos, amantes desconocidos,amantes desconocidos, oh…

Es sólo el comienzo del inviernoy estoy sola, y tengo mi ojo puesto en tí. Dame una moneda y te llevaré a la luna. Dame una cerveza y te besaré como una tonta, Como tú haces cuando mientes, cuando no estás en mis pensamientos. Como tú haces cuando mientes, y yo sé que no es mi imaginación.

Amantes desconocidos, amantes desconocidos,amantes desconocidos, oh…

SOLITUD (Oli)

2010-05-26T14:16:00.000-07:00

Xeca (2009)

Solitud, sí, però també PAU, MOLTA PAU

MIENTES (Camila)

http://www.goear.com/listen/81908c4/mientes-camila

QUE HEM FET ! (Acrílic)

2010-04-20T14:05:00.000-07:00

Xeca 2007

"... La vida más pequeña vale mil veces más

que la nación más grande que se invente jamás..."

Fragment de la cançó Eropa VII de La Oreja de Van Gogh, que val la pena escoltar.

Aquí vos deix l'enllaç (clicau a sobre)

http://www.goear.com/listen/a7e8de9/europa-vii-la-oreja-de-van-gogh

AMISTAD ???? (Acrílic)

2010-04-07T04:36:00.000-07:00

Xeca 2008

D'AMICS ME'N CALEN POCS, PERÒ BONS COM LA FRUITA QUE POT MADURAR A L'ARBRE.

TODO DE REPENTE (acrílico)

2010-02-14T02:28:00.001-08:00

Xeca 2008

MI PRINCESA (David Bisbal)

http://www.goear.com/listen/7c09b51/mi-princesa-david-bisbal

¿QUIÉN MOVIÓ MI QUESO?

2010-01-20T14:39:00.000-08:00

Tan de bo la por no ens acompanyés tant sovint.
Tan de bo no t’hagués acompanyat llavors.
Tan de bo no et seguís acompanyant.
Tan de bo, tan de bo, tan de bo, i amb el “tan de bo” ens quedam.
Quina pena que en HAW tingués que deixar en HEM i no poguessin fer junts el nou camí!, però encara segueix escoltant la renou dins el laberint esperant que siguin les petjades del seu amic que ha decidit creuar, TAN DE BO.

EL SECRETO (Acrílic)

2009-10-16T12:25:00.000-07:00

Xeca 2008

ESCRITS DEL CUADRE:

-> POTS COMENÇAR SENSE RES, DES DE ZERO, DES D'ENLLOC, PERÒ SORGIRÀ UN CAMÍ

-> LA FORÇA I L'ÈXIT VENEN DEL TEU INTERIOR I NO PAS DE FORA

COHERÈNCIA (Acrílic)

2009-09-13T14:28:00.000-07:00

Xeca 2008

ESCRIT DEL CUADRE: "SI CONTINUES TIRANT LES XARXES A TERRA, SEGUIRÀS PESCANT PEDRES"

… O com em deia en Joan, el meu psicòleg: “Si continues fent el mateix que has fet fins ara seguiràs tenint el mateix que has tingut fins ara”.
O també com molt bé explica Marcia Graad en un dels seus llibres: “Si sigues haciendo lo mismo que siempre has hecho no conseguirás más de lo que has conseguido hasta ahora”
Es pot dir de moltes maneres, però el rerefons de totes es el mateix. Quantes vegades no hem sentit dir a algú o a noltros mateixos expressions com aquestes:
- La meua feina em dona un sou que em permet gaudir d’un bon poder adquisitiu, però no em satisfà gens
- La relació amb el meu pare/mare m’ impedeix viure la meua pròpia vida, em tenen massa dominat/da
- Sento que els meus amics no ho son de veritat
- La meua vida de parella es pobre, no m’omple, em fa desgraciat/da
- Per què ha sigut tan injusta amb mi la vida?, etc., etc.
Aquesta darrera es molt significativa. Dons sí, possiblement els esdeveniments de la vida han sigut injustos amb molts de nosaltres, però, i nosaltres, que hi fem perquè deixin de ser-ho? Que fem per canviar totes aquestes situacions i vivències que no ens agraden, que ens fan desgraciats?
La majoria de vegades, RES, ABSOLUTAMENT RES, i sabeu per què? Possiblement perquè ens han educat baix premisses com “ Mas vale malo conocido que bueno por conocer” o “Mas vale pájaro en mano que ciento volando” i també ens han inculcat una forma molt simple, buida i poc valenta per justificar aquesta manca d’empenta a les nostres vides, que es la d’utilitzar excuses com:
- Per aconseguir un cert status social i econòmic hem de sacrificar altres coses com el nostre temps, renunciar a algunes amistats, a l’amor i, si cal, als nostres principis.
- Ho faig pels fills
- No puc decebre als meus pares... etc, etc, etc,
Però en realitat totes aquestes no son més que excuses fàcils per emmascarar el que realment ens impedeix prendre les brides de les nostres vides i que son LA POR i LA COMODITAT. Perquè prendre decisions importants suposa trencar amb algunes coses que creiem molt necessàries i, a vegades fins i tot, començar de zero, sense res, i açò fa POR, perquè no sabem que passarà i sovint decidim que es més còmode quedar-nos on estem, amb qui estem, i amb el que ja tenim, sense adonar-nos que de vida tan sols en tenim una i que val la pena lluitar per ser feliços, i així també poder fer feliços als qui ens envolten.
Val la pena trencar amb totes aquestes cordes que ens han emmordassat durant anys per descobrir que podem escollir, ser noltros mateixos, i que els que t’estimen de veritat no pretenen canviar-te, ni intervenir en les teues decisions, ni et jutgen i, per suposat, continuen al teu costat. I que, tots els que facin el contrari possiblement no actuen pensant en la teua felicitat, si no, per uns o altres motius, en el seu propi interès.

Color esperanza (Diego Torres)
http://www.goear.com/listen/9499db5/color-esperanza-diego-torres

¿QUÉ TÍTULO?

2009-07-28T00:35:00.000-07:00

Xeca 2007 (óleo)

… Su confusión era mayúscula y su desasosiego estremecedor, no era capaz de entender lo que le estaba pasando. Posiblemente se tratara de un mal sueño del que sin duda iba a despertar en breve.
Con pesadilla o sin ella, la realidad era que estaba allí, sentada en el fatídico banco de los acusados, pero su presencia no era advertida por ninguno de los ahí presentes, ni se la veía ni se la escuchaba. Estaba asistiendo, impotente, a su propio juicio. Un pleito con multitud de fiscales que impacientes se abrían paso casi con los codos para ser los primeros en arrojar sus acusaciones e intentar argumentarlas aportando las pruebas necesarias, aunque fueran falsas, de hecho esto poco les importaba. Pero contemplaba, incrédula, como curiosamente y con premeditación, en aquella sala no había un solo abogado defensor. Entre todos se habían encargado de que así fuera.
Ella intentaba levantar la mano para defenderse, incluso en varias ocasiones osó interrumpir aquella sarta de mentiras sin pedir turno, alzando la voz, pero era inútil, su presencia pasaba totalmente desapercibida. ¿Cómo era posible? ¿Sería cierto que no la veían? ¿Acaso la ignoraban?. De hecho, todo este circo poco le hubiera importado si no hubiese sido por el tremendo dolor que le ocasionaba ver que la magistrada, vestida con su toga negra para la ocasión, era ella, su mejor amiga, una de las personas a las que más quería. Sabía que era buena , con un gran corazón y que, aunque les pesara a muchos, la estima era recíproca. Pese a ello, las circunstancias eran las que eran y la togada parecía seguirles el juego sin tener mucha consideración por el calvario al que estaba sometiendo a su amiga. ¿Cuáles serían los motivos? Seguía importándole mucho más descubrir el porqué de la actitud de su amiga que no el veredicto final de aquel litigio sin sentido. Era su opinión la única que le importaba, puesto que todos los demás eran para ella tan solo los animales que enjaulados y reprimidos se dedicaban a entretener al público tal y como siempre les habían mandado sus domadores. Mas, desgraciadamente, era su íntima y querida compañera la que acabaría juzgando y dictando sentencia y, de ahí su tristeza e indignación al verse delante de ella sin conseguir cruzar palabra alguna.
Los despropósitos se sucedían, las barbaridades que se decían en aquella sala eran cada vez más insoportables. Acabó gritando, llorando y, al final, exhausta por la desesperación, acabó abatida.
Tuvo que rendirse ante la evidencia de que no conseguiría que su amiga la escuchara, sus intentos desesperados para que abriera los ojos y descubriera aquel sórdido montaje del que estaba siendo partícipe caían una vez tras otra en un pozo sin fondo.
Y así fue, aunque en lo más profundo de su corazón sabía que se equivocaba, dictó, como no podía ser de otra manera, una lamentable sentencia en contra de su compañera.
Era preciso, aunque difícil, recuperar la calma. Sabía que este era el momento de resignarse y aceptar aquella dura y absurda condena. Su cometido era ahora, esperar paciente a que fuese el paso del tiempo, que es el juez más lento pero más justo que existe, quien algún día le brindara la justicia que ahora se le negaba. ¡Y que mayor y más grata justicia que recuperar a su amiga! Sin necesidad de mirar atrás, sin reproches, sin rencores, sólo con las ansias y la esperanza del inicio de una nueva vida, donde el dolor y las dudas con los que antaño unos y otras minaron sus vidas, serían ahora los cimientos de una nueva relación, más fuerte, sincera y madura, en la que no iban a permitir que jamás nadie volviera a entrometerse. Este era el camino que le quedaba por delante, sería largo y arduo, pero la esperanza de conseguir una justa absolución por parte de su amiga jueza, era la que le daba fuerzas para afrontar cada nuevo día de este recorrido. La honradez y el respeto eran las únicas armas válidas para desenmascarar a quienes a hurtadillas habían conseguido separarlas…

Xeca

QUE NADIE (Manuel Carrasco)
http://www.goear.com/listen/8fd38c0/Que-nadie-Manuel-Carrasco

LA "ANTI" NATURALITAT DE L'ESGLÉSIA CATÒLICA

2009-06-28T23:24:00.000-07:00

Els meus coneguts saben que no soc una persona creient, o al menys no en el mateix sentit que té per l’església ser-ho. També es veritat que consider que hem de ser molt respectuosos amb tots i amb tot el que ens envolta, amb totes les ideologies i religions perquè allò que ens diferència als uns dels altres es alhora el que ens enriqueix, i es de la diferència don ha de néixer la condescendència.
Dit açò no puc fer de menys d’expressar la meua veu crítica davant les postures tan extremes, excloents i poc conciliadores que veig cada dia en el discurs de molts capellans i sobre tot de la cúpula eclesiàstica.
Aquestes darreres setmanes, gairebé per casualitat, he tingut l’oportunitat d’assistir a una missa, d’escoltar les declaracions o millor dit les imposicions dels representants de “La Conferéncia Episcopal Española” i de gaudir de l’entrevista que TV3 va realitzar a Vicens Ferrer. Ha sigut tan gran la diferència en el tarannà d’uns i altre que ho he comparat amb aquells partits de futbol o qualsevol altre esport que quan acaben, el públic diu: -No ha tingut color!- perquè els arguments tècnics i tàctics d’un dels dos equips eren tan rics i tan superiors als de l’altre que no li ha donat opcions, i a més ha guanyat de forma neta i amb una gran esportivitat. I om diria: -Però com es possible tanta diferència si hi ha jugadors de l’equip que ha guanyat que abans jugaven amb l’altre? Com es possible que hi hagi tanta diferència tècnica si l’equip que ha perdut té jugadors molt més coneguts ? I es aquí on jo em plantejo: -Es potser en la tàctica on està la diferència? Es potser la forma d’utilitzar els recursos, per pobres que siguin on resideix el secret?
Veig sacerdots casar a persones que han aconseguit la nul·litat eclesiàstica d’un matrimoni anterior per la via de “paga i obtindràs el que vulguis” i els hi parlen com si fos la primera vegada que es casessin, d’altres que estan unint en matrimoni a una parella que saben ja fa temps que viuen junts i els hi parlen de la dona casta, o el tòpic de sempre, parlen de la pobresa, del donar, de la humilitat ... quan tenen l’estat més ric del mon. Per mi aquesta discrepància de paraules i fets en el si de l’església no respon més que a dues possibilitats: hipocresia o desconnexió total amb la realitat de la societat en que estan vivint. Hi ha una cançó d’un cantautor argentí, Ricardo Arjona, que es diu “JESUS ES VERBO I NO SUSTANTIVO” i que valdria la pena escoltar, i dic escoltar i no sentir perquè açò es el que jo faig les poques vegades que vaig a missa, intent entendre el que em volen dir, intent cercar, tot i la meua postura crítica, els enunciats vàlids del que m’estan dient, però de cada vegada se’m fa més difícil. I el més rellevant es que no tan sols es complicat per mi que no soc feligresa, he rallat amb molt creients practicants que cada vegada es senten més lluny de l’església catòlica i dels seus postulats i crec que a qui correspongui s’hauria de fer ressò d’aquesta circumstància.
El partit no torna a tenir color quan contraposem el to impositiu, poc conciliador, excloent i gairebé agressiu dels representants de les altes esferes del catolicisme en les seues moltes aparicions televisives i irrupcions en la vida política del país, davant el parlar plàcid i distés de Vicens Ferrer, la pau interior que respiren totes les seues paraules, la seua manera de fer-se proper a tots els interlocutors d’una forma natural i no preparada que fa que, tot i no estant d’acord amb la totalitat del que pugui dir, t’hi sentis a prop, combreguis amb la seua filosofia general de la vida, el seu respecte per tot i tothom i valoris la coherència amb la que ha viscut. Per mi aquests dos tons en la idiosincràsia, en la manera de ser i actuar d’uns i l’altre son el reflexa de la contraposició entre LA POR I LA PAU: LA POR de l’església a perdre el poder que sempre ha tingut sobre la societat i, que valgui la redundància, també ha aconseguit a base de POR. I la PAU del qui ha viscut d’acord amb el que pensava i amb el que enunciava, del qui ha fet de Jesús un verb i no un substantiu.
Una de les preguntes que li van fer a l’entrevista va ser: -Per què va decidir deixar l’ordre dels jesuïtes? I la seua resposta: - Perquè jo havia evolucionat més, jo veia coses que ells no veien. Va posar damunt la taula, una vegada més la ceguesa o la venda davant els ulls que té l’església a l’hora d’analitzar la realitat de la nostra societat i que minva la seua capacitat d’acollir a tots els membres que la conformen.
I anat ja cap el tema que dona títol a aquest escrit: LA “ANTI”NATURALITAT DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA.
S’ha posat de moda entre capellans, bisbes ... la qualificació de no natural i inclús d’aberració a tot allò que no passa pel sedàs de la seua moral, de la moral que ells han elaborat en nom de Deu però que en realitat , i baix el meu punt de vista, no han fet més que desvirtuar la paraula de Jesús per adaptar-la a les seues ànsies de poder. I dic de Jesús perquè ell es el referent humà de la paraula de Déu, ell es l’exemple en qui ens hauríem de mirar, i ell no es va rodejar precisament dels mes poderosos si no tot el contrari, ho va fer dels més humils i marginats, d’alguns d’aquells que avui l’església mira amb recel o critica i aparta.
Que és el que no és natural? La homosexualitat per exemple, jo diria que l’homosexual neix de forma natural, es cria, normalment, com la resta d’humans d’una manera natural i per tant hauria de poder desenvolupar la seua sexualitat igual que ho fan la resta d’humans, i es més, com la resta d’animals, que sense estar “contaminats pel fet social” també mantenen relacions homosexuals DE MANERA NATURAL i no viciosa. Quina mena de poder s’han otorgat a ells mateixos que els legitima per jutjar la capacitat i la manera d’estimar dels altres? Els homosexuals tenen la mateixa capacitat d’estimar i la mateixa necessitat de ser estimats de forma natural que qualsevol altre ésser humà.

Però bono, si decideixen deixar-ho en es covo del que no es natural, supòs que també s’hi trobarà allà dintre amb un altre fet bastant poc natural: el fet que els capellans no es puguin casar, i que a la vegada es la conseqüència d’una ABERRACIÓ (com diuen ells) tan gran com la aparició de la pederàstia exercida dins la mateixa església, exercida per persones de les quals han sortit per les seues boques fortes condemnes a homosexuals, prostitutes, persones amb una sexualitat lliberal etc.. Aberració que per altra banda ells consideren saldada pel simple fet de demanar perdó, fent servir aquest estatus social d’intocables que tenen adquirit per eludir la justícia, quan saben perfectament que a qualsevol pederasta del mig del carrer no li basta amb demanar perdó i com es normal i lògic s’ha de sotmetre a les penes i tractaments mèdics que els jutges li imposin.
Els capellans neixen amb la mateixa fisiologia que qualsevol altre home i amb la mateixa necessitat de desenvolupar la seua sexualitat, sigui quina sigui, (perquè també hi ha sacerdots homosexuals) de forma natural. No crec que sigui un argument de prou pes pensar que el sexe podria ser un element distorsionant o que podria despistar als sacerdots a l’hora d’entregar-se a la seua feina. Vicens Ferrer ha tingut parella i tres fills i alhora ha pogut servir i fer el bé a moltes més persones que uns quants capellans junts, d’aquells que prediquen, jutgen, i viuen confortablement molt lluny de la realitat que els envolta. I els grans científics? I els grans pensadors? I els grans metges, matemàtics ...? I el bon fuster, o el bon manobre...? Que no han de fer un gran esforç cadascun d’ells per fer bé la seua feina? Que no es tan important com la de capellà la seua feina? No creuen que el fet de portar a terme una vida sexual i d’amor plena ens ajuda a sentir-nos més a gust, més feliços, més a prop dels altres i per tant a fer millor i amb més ganes la nostra feina?
Tan de bo dins totes les religions hi hagués més persones com Vicens Ferrer o Pere Casaldaliga perquè segur que ens hauríem estalviat, entre d’altres, moltes guerres. Perquè ells son persones que han viscut les penúries i les injustícies del mon de ben a prop, que s’han impregnat del dolor dels altres, que l’han compartit de veritat i no de paraula. L’església no pot entendre algunes coses perquè viu apartada del mon real.
Aquesta es la meua modesta opinió respecte a l’església catòlica però també d’algunes altres, sobre tot d’aquelles que fan de la fe una imposició, de les que utilitzen la por i la violència i de les que pretenen d’una manera o altra mutilar els drets humans.
Tenc bons amics catòlics, ... el meu germà es testigo de jehova, i sempre els he respectat a tots i he assistit a les seues cerimònies, però també m’agradaria que les seues religions em respectessin a mi.
Ah! I fent referència al que és o no és natural, referent al tema de la homosexualitat, jo tan sols els hi vull dir una cosa a aquells que diuen i afirmen amb tota certesa (encara que no científica) que la homosexualitat no es natural: No desitjaria a ningú, ni al meu pitjor enemic si el tingués, el patiment que suposa per un homosexual intentar viure en contra de la sexualitat que la naturalesa li ha donat. I l’església amb el gran poder que té i exerceix sobre la societat ha sigut una de les principals responsables d’aquest patiment en molts homosexuals, que sense saber o millor dit sense voler saber el que els hi passava, s’han passat mitja vida amagant-se a ells mateixos i als altres la seua realitat, la seua identitat, i que dintre de tot, aquests som els qui hem tingut sort, ja que molts han mort i moriran emportant-se a dintre aquest “secret” i aquest dolor, i tot per por de ser jutjats, de ser assenyalats amb el dit i rebutjats, sense adonar-se’n que el problema no residia en ells si no en aquells que provocaven el seu rebuig.

Xeca (juny 2009)

JESUS ES VERBO Y NO SUSTANTIVO (RICARDO ARJONA)

http://www.goear.com/listen/21593e9/14-jesús-verbo-no-sustantivo-ricardo-arjona

ELS COLORS DE SANT JOAN (acrílic)

2009-06-20T06:26:00.001-07:00

Xeca 2008

Els colors de Sant joan, el que representen per mi cada un d'ells.

NEGRE (Els cavalls, la vestimenta dels caixers) : que representa el respecte, la sobrietat, el protocol

VERMELL (la bandera) : que representa el caliu, la força, el coratge

MARRON (les avellanes, petits trocets que estan enganxats a la tela) : que representa el treballar la terra, l'esforç del dia a dia

BLANC (a les robes més interiors dels caixers, camisa) : que es la veritat, la senzillesa de les coses, la transparència.

VERD (les canyes. El color que he utilitzat per signar el cuadre) : que es el color del fruit de la terra ben treballada i el color l'esperança que mai ens ha d'abandonar, de fet la màxima esperança dels caixers que corren as Pla es aconseguir la canya verda amb la cullereta de plata.

Aquest cuadre el vaig fer expressament per regalar a uns bons amics que per Sant Joan obren les portes de casa seua per convertir-la en casa de tothom i que a mi també em van obrir les dels seus cors en un moment difícil de la meua vida. Aprofit per desitjar-los a ells i a totes les persones que estim un BON SANT JOAN.

LA PLAYA (Pastel)

2009-05-21T01:55:00.000-07:00

Xeca 2007

TAN SOLS UNA CANÇÓ

La Playa (La Oreja de Van Gogh)

http://www.goear.com/listen/a7dba79/La-Playa-La-Oreja-de-Van-Gogh

QUOD NON ME NECAT FORTIOREM ME FACIT (El que no em mata em fa més fort)

2009-05-02T02:08:00.000-07:00

Xeca 2008 (acrílic)

QUOD NON ME NECAT FORTIOREM ME FACIT (El que no em mata em fa mes fort)

I es veritat. De totes les situacions dures, difícils, traumàtiques ... sempre en podem treure algun aprenentatge positiu.
També hi ha una altra dita molt certa “A NINGÚ NO LI PASSA RES PEL QUE LA NATURALESA NO L’HAGI PREPARAT PER SUPORTAR-HO” . Per tant davant les adversitats no ens hem de rendir o enfonsar, cal saber afrontar-les amb la major serenitat i dignitat possibles i enfrontar-nos-hi amb totes les nostres forces i segur que si utilitzem aquesta combinació al final del camí, per dur que hagi sigut en sortirem reforçats, haurem aprés coses realment importants que ens ajudaran a tirar endavant i possiblement a veure el futur des d’un altre perspectiva.
Una de les vivències més dures que prest o tard a tots ens toca viure es la pèrdua d’un ésser estimat ja sigui per la mort o per la separació. Es una experiència molt dura de la que ens sembla que mai ens recuperarem. Hem de passar un dol, es clar, però si sabem passar-lo sense negar la seva presència, deixant que tot el dolor i les pors entrin i ens penetrin per viure’ls i fer-los nostres, després estarem preparats per deixar-los sortir. Demanant ajuda als professionals que calgui, rodejant-nos de la gent adient ( de la que vol realment la nostra felicitat i que no sempre es aquella que ens diu el que ens agrada sentir) i creient en noltros mateixos i amb les nostres qualitats i capacitats SEGUR QUE ENS EN SORTIREM i aprendrem a veure que la soledat no es tan dolenta i que sempre es millor que una mala companyia. I quan sapiguem viure en soledat, sense tenir-li por, potser llavors serà quan estarem preparats per escollir si volem tornar a compartir les nostres vides amb algú i llavors podrem escollir amb qui, i ho farem lliurement.
No hem de defallir i ens sorprendrem gratament al descobrir de tot el que som capaços i de la força que portem a dintre.

LLEGAREMOS A TIEMPO (ROSANA)

http://www.goear.com/listen/39124de/Llegaremos-a-tiempo-Rosana

VIDES EN BLANC I NEGRE (acrílic)

2009-04-22T01:30:00.000-07:00

Xeca 2008
Escrit del quadre: "POBRES SON AQUELLS QUE VIUEN LA VIDA EN BLANC I NEGRE I ES PRIVEN D'ENRIQUIR-SE EN LA DIVERSITAT"

Avui em sent crítica, crítica amb totes aquelles persones de ment obtusa, incapaços d’acceptar qualsevol cosa o persona que no passi per l’estreta malla del seu sedàs. Un sedàs teixit amb la base de la seua falsa moral, i que tan sols utilitzen per allò que els hi convé i amb qui els hi convé i que possiblement empressin amb ells mateixos s’endurien una desagradable sorpresa.
I per açò avui penjo aquest quadre que un dia vaig pintar pensant en totes elles i especialment amb algunes en particular. Ah! I no, no ens enganyem, no rallem tan sols de persones amb “poca cultura” que potser tindrien en aquesta manca de coneixements una petita justificació. Parlem també de persones amb estudis, de professors i professores que prediquen la tolerància i practiquen la intolerància i que han de tenir un paper important en l’educació dels nostres fills, que suposadament els hi han d’ensenyar el valor de la condescendència i la riquesa de la diversitat i que difícilment ho faran mentre no treballin la seua capacitat d’obrir-se i acceptar o, com a mínim respectar, la realitat de la societat en que viuen i a les persones que la conformen que son de TOTA MENA. També els hi diria que reflexionin sobre quins son els motius de la seua actitud, que reflexionin sobre LA POR que moltes vegades es una de les causes de la intolerància i de la agressivitat. I com no, els hi recordo una reflexió que sempre em feia una persona a la que estim molt : “QUIEN TIENE HIJOS Y BOCA SE EQUIVOCA”
A totes elles els hi diria que vagin amb molt de compte perquè poden fer molt mal, encara que com diu la dita “No fa mal qui vol si no qui pot”. Que tenguin en compte que algun dia potser seran elles que per un motiu o altre necessitaran ésser acceptades, compreses i respectades i possiblement es sorprendran de veure que qui millor les entén son aquells i aquelles que van patir la seua intolerància.
Malgrat aquest sentiment crític com a persona que ha patit, entre altres, les calumnies d’alguns d’aquests practicants de l’homofòbia. Intent fer neteja de pensaments negatius cap a elles i comparteixo la frase que escric a continuació, que no es pròpia, però que una vegada em van escriure a mi i que cada dia intent fer-la un poc més meua procurant actuar d’acord amb el que enuncia, sobre tot amb aquells i aquelles que s’han comportat amb jo d’una manera que encara em costa d’oblidar.
DAVANT LA INCOMPRENSIÓ DELS ALTRES, COMPRENSIÓ, DAVANT LA INTOLERÀNCIA DEL MÓN, RESPECTE. SOLAMENT DONANT EL QUE VOLEM REBRE ACONSEGUIM TENIR-HO.
CAL QUE ESTIMEM MÉS JA QUE AMB L'AMOR LA POR NO TE RES A FER, PERQUE ALLÀ ON HI HA AMOR LA POR NO TE CABUDA.

SOLEDAD (Oli)

2009-04-10T00:29:00.000-07:00

Xeca 2008

SOLEDAD, un nom propi i un estat d’ànim que per jo sempre aniran lligats d’una manera molt especial i molt estreta.

SENSE TÍTOL (pastel)

2009-04-02T10:00:00.000-07:00

Xeca 2008

"Primero pensé que lo importante es luchar por lo que quieres conseguir. Más tarde, me di cuenta de que lo fundamental es estar seguro de lo que uno quiere en esta vida. Y ahora que sé lo que quiero, también sé que el futuro es de aquellos que creen en la belleza de los sueños."

Ayer soñé (Benito Kamelas)

http://www.goear.com/listen/7878ed4/Ayer-Soñé-Benito-Kamelas

EL PROCESO (Nuestro pasado, mi presente)

2009-03-12T23:00:00.000-07:00

Xeca 2007 (Tríptico acrílico con texturas)

Este cuadro fue un reto que me propuso mi psiquiatra. Fue un trabajo laborioso, tanto en la parte artística como en la búsqueda de información y posterior estructuración. Pero ahora forma parte de la decoración de mi sala de estar para tener siempre presente su mensaje, MI MENSAJE. Y así no olvidar nunca que no me equivoqué.
Es la representación del proceso entre dos formas de concebir la vida y de vivirla, entre dos estados de ánimo.
En la tela de la izquierda se representan y entremezclan algunas de las situaciones, factores educacionales, antecedentes (infancia) i sentimientos de dos personas que no se sienten felices por motivos diferentes i a la vez paralelos, cuyas vidas un dia se cruzan porque así lo quiso el azar o el destino.
Esta es la parte representada por el color negro y las largas lágrimas también en color negro. La escritura de esta primera parte del tríptico està en sentido descendente.
Los escritos correspondes a fragmentos de dos autores: MARCIA GRAD y JORGE BUCAY

Este encuentro hace tambalear sus vidas, sus creencias y como no, hace que analicen su pasado y se replanteen su futuro. La tela central representa el "caos mental" producido por la multitud y intensidad de sentimientos contradictorios que les invaden en esta disyuntiva de dar un paso adelante en la vida. Representa un nivel intermedio a partir del cual se avanza o se retrocede en función de la valentía, la verdad y la búsqueda de la felicidad.
Una de ellas decide, aun sabiendo que no será fácil, dar el salto y escoger el camino que en principio se aventura más difícil. Mientras la otra decide volverse atrás y continuar viviendo como lo había hecho hasta entonces, siguiendo las mismas directrices y premisas que habían marcado toda su vida anterior.
En esta parte la escritura está en todos los sentidos.

Finalmente en la tela de la derecha se reflejan las reflexiones de la que traspasó la línea, el descubrimiento de su verdad, lo positivo de haberse aceptado a si misma y la seguridad que todo este proceso le ha aportado.
Este estado se representa con el color blanco (la luz) y algunas de las lágrimas que aun quedan, causadas por las situaciones aun no resueltas y por haber dejado atrás a quien le acompañó al principio del viaje.
Los textos son también de JORGE BUCAY y MARCIA GRAD y un último fragmento de ESTHER TUSQUETS en su libro “Con la miel en los labios”.
La escritura toma en esta última parte un sentido ascendente

TEXTOS DEL CUADRO

TELA NEGRA:
… ¡Te ordeno que dejes de comportarte de esta forma tan indecorosa ahora mismo. Tu padre tiene razón, un perro es un animal indigno de una princesa.
… Sabes muy bien como debes comportarte, vete ahora mismo a tu habitación y repasa el Código Real, sobre todo la parte que trata de la conducta distinguida y la indecorosa manifestación de las emociones.
… Dejó escapar una lágrima esporádica que recorrió lentamente su mejilla. Pensaba que era muy triste sentirse tan sola y, a la vez, no poder contárselo a nadie, también suponía una tremenda soledad.

MARCIA GRAD “La princesa que creía en los cuentos de hadas”

… No es la lluvia lo que ha empapado la tierra, son las lágrimas de todos los que pasaron antes por ese camino mientras iban llorando una pérdida.
… Así comienza el camino de las lágrimas. Y también con una creencia inevitable, aunque siempre engañosa, la supuesta conciencia de que no lo voy a soportar.
… Tu alma ha sido mutilada y hoy se resiente de lo que le falta.
… A veces los que uno pensaba que serían los mejores compañeros de ruta no pueden compartir tu momento.
… Éramos como dos personas guiadas por un mismo deseo, como dos individuos con un mismo intelecto, como dos seres habitando en un solo cuerpo, y, de repente, la soledad, el silencio, el desconcierto.
… La manera en que el sufrimiento podría perpetuarse es desembocando en una enfermedad llamada comúnmente depresión.

JORGE BUCAY “El camino de las lágrimas”

… Si yo consiguiera ser fiel a mi mismo, verdadera y continuamente fiel, cuanto más amable, cordial, generoso y gentil sería.
… Aparecía una y otra vez, sin que yo saliera a buscarla, la idea de quedarme solo, solo y señalado por el dedo ridiculizador de los demás.

JORGE BUCAY: “Déjame que te cuente”

TELA CENTRAL:
Dolor, miedo, rabia, tristeza, inseguridad, culpa, mentiras, sumisión, lágrimas, impotencia.
Deseos, amor, decisión, esperanza, verdad, ilusión, honestidad, autorrespeto.

TELA BLANCA
… Hijo mío, - dijo el padre-, para volar, hay que crear el espacio de aire libre necesario para que las alas se desplieguen. Para volar hay que empezar asumiendo riesgos.
… Tu ya eres un adulto, y como tal, nadie tiene poder sobre ti, nadie, por lo menos, nadie tiene más poder que el que tú le des.
… Si lo que ves se ajusta “a medida” con la realidad que a ti más te conviene ¡Desconfía de tus ojos! .
… Todos necesitamos la aprobación de los demás. Pero si el precio es dejar de ser nosotros mismos, no solo es demasiado caro sino que además se convierte en una búsqueda incoherente.
… Me parece que la propia dignidad, el autorrespeto, es tan valioso que pagar con él siempre sale demasiado caro.
… Cuando poseemos algo y nos esclavizamos dependiendo de ese algo ¿Quién tiene a quien?
… A veces, la vida te pone difícil ayudar a un ser querido. No obstante, si existe una dificultad que vale la pena afrontar, es la de ayudar a otro.

JORGE BUCAY: “Déjame que te cuente”

… Uno siempre elige –contestó Doc- pero cambiar a los demás no es una elección.
… Elimina los pensamientos y los sentimientos negativos escribiéndolos en un papel.
… RECETA: “La verdad es la Mejor Medicina, toma toda la que puedas tantas veces como sea posible” DOSIS: sin límite. ¿La verdad es una medicina? Preguntó la princesa. Sí, la más eficaz y poderosa de todo el universo. Es la única que puede ayudarte.
… Nunca se puede aprender la verdad en boca de los demás. Cada uno debe descubrirla por si mismo.
… Si sigues haciendo lo que siempre has hecho no conseguirás más de lo que has conseguido hasta ahora.
… Debes elegir ser feliz antes de hacer lo conveniente. ¿Elegirlo? Preguntó Victoria. Sí, la felicidad es una elección.
… Las palabras pueden hacer tanto daño como los puños. Debes mantenerte alejada de las discusiones acaloradas y de los silencios cortantes.
… A veces tienes que renunciar a quedarte y comenzar a andar.
… No vas a creer que eres capaz de hacerlo hasta que lo hagas.
… ¿Por qué preguntas a los demás si la respuesta está en tu corazón? Sigue adelante y recuerda… escucha a tu corazón.
… La forma en que viviste el ayer marcó tu hoy, y la forma en la que vivas hoy condicionará tu mañana.
… Cada día es una nueva oportunidad para ser quien quieres ser y para que tu vida sea la que quieras que sea.
… La verdadera felicidad surge del interior de cada uno de nosotros cuando conocemos la verdad de las cosas.
… Aquellos que llevas en tu corazón estarán siempre cerca de ti.
… Con una amplia sonrisa en sus labios y una canción en su corazón, dio un salto y fue descendiendo hacia una magnífica puesta de sol de múltiples colores. EL COMIENZO

MARCIA GRAD: “La princesa que creía en los cuentos de hadas”

“HAY MUCHAS COSAS, MI AMOR, QUE NO VOY A PODER NI A QUERER OLVIDAR NUNCA”
ESTHER TUSQUETS: “Con la miel en los labios”

POSTA DE SOL (pastel)

2009-03-04T00:36:00.000-08:00

Xeca 2007

"YA SE QUE NO SE PUEDE VIVIR SOLO DE ESPERANZA, PERO SIN ESPERANZA NO MERECE LA PENA VIVIR" (Harvey Milk)

COLGANDO EN TUS MANOS

http://www.goear.com/listen.php?v=9eef72e

No perderé la esperanza de hablar contigo

No me importa que dice el destino,

quiero tener tu fragancia conmigo ...

LA GENERACIÓN SIN ARMARIO

2009-02-21T01:56:00.000-08:00

Xeca 2007 (acrílico)

Es una parte del reportage publicado por Luz Sánchez Mellado en el Semanal de EL PAIS el 08/02/09. Se puede leer íntegro en EL PAIS.COM

Son los primeros que no se esconden. Han crecido con referentes y derechos. Salen del armario cada vez más, cada vez antes. Los nuevos gays y lesbianas viven como sienten. No es fácil. Sufren. Pero prefieren plantarle cara al mundo que perderse su juventud.

Es posible que los peces gordos de Telecinco no se hayan enterado. Pero Macarena, Maca, Fernández, pediatra de Hospital Central, la teleserie decana de la casa, es un icono para ciertas chicas españolas. Maca es guapa. Competente. Carismática. Y lesbiana. Rocío Fernández no se pierde un capítulo.
"Gracias a la historia de amor entre Maca y Esther vi que es posible amar a otras mujeres, casarse, ser madre con otra, tener éxito y respeto social. Que esto es natural y bonito, que no eres un bicho raro ni tienes que sufrir por ello. Maca me ayudó a salir de mi propio armario, el de mi familia y el del mundo".
Rocío tiene 21 años, estudia Ingeniería de Obras Públicas y es lesbiana. No lo va pregonando. Tampoco lo oculta. Vive como siente, punto.
. El cuarentón Marlaska no tuvo esa suerte.
Su señoría lo confesaba ante los chavales de un instituto madrileño. "Tuve clara mi orientación sexual desde muy joven, pero perdí 25 años de mi vida afectiva por la ley del silencio. Hasta los 35 años no lo reconocí ante el mundo". Marlaska y muchos de sus coetáneos han pasado su juventud apolillándose en el ropero. Entre otras cosas porque hasta los ochenta no se derogó la Ley de Peligrosidad Social, que consideraba delincuentes a los homosexuales. Algunos, habituados a una confortable reclusión privada o reprimidos por la intolerancia social, han elegido quedarse a vivir dentro. La generación de Rocío no está dispuesta a perderse nada.
Criados en la cultura de la inmediatez, acostumbrados desde bebés a pedir y que se les conceda, los nuevos gays y lesbianas no conciben esperar para empezar a vivir como son. Sin alardes, sin complejos. Por eso cada vez son más los que deciden contarlo en casa en cuanto ellos mismos lo tienen claro. Cuando se produce su despertar sexual. Cuando se enamoran. Cuando se lo pide el cuerpo. Aunque sufran. Aunque duela. A ellos y a los suyos. Una vez que descerrajan el armario de casa, el resto es más sencillo de franquear. El problema pasa a ser de los demás. De quien no les acepta. Pagado el peaje de la confesión de su diferencia, suelen ponerse el mundo por montera.
Nadie dijo que fuera fácil. Ni gratis.
"Maricón' es la palabra más usada en el instituto, vale para todo", confirma Álex Quesada, de 21 años, estudiante de Comunicación. "Yo sufrí acoso. No concretamente por gay, sino por ser el pringao, el débil, y encima delicado. Me machacaban. A los 13 años me atraían los chicos, pero también algunas chicas. Estaba en pleno desarrollo de mi sexualidad. Lo que más teme un adolescente es el rechazo, quedarse aislado, y yo estaba cagado". Quesada pasó años "emparanoiado". Ya no tiene miedo.
"En casa me pillaron mirando páginas de tíos en Internet. La reacción de mis padres fue negarlo, aplazar el conflicto: 'Es una etapa, ya se te pasará', dijeron. Pero no se me pasó". Así que a los 16 años se plantó delante de sus progenitores -profesionales liberales- y les soltó: "Esto no es una etapa ni quiero que lo sea. Yo soy así, esto es lo que hay". Tras esa fachada de seguridad, Álex temblaba. "El miedo al rechazo depende de lo que te importe la persona. Y no lo hubo. Sospecho que mi madre lo sabía. Ellas lo saben. Y que a mi padre no le hizo ni puta gracia. Les costó asumirlo, supongo que es normal, son generaciones distintas. Nadie les preparó para tener un hijo homosexual".
Marta Gómez no ha estado un minuto dentro. Ni siquiera el mes que duró lo que esta estudiante de Comunicación de 22 años llama su "lucha interna". "En el instituto empecé a fijarme en chicas", relata. "Vi que las personas que me atraían eran de mi sexo. Para mí no fue una opción consciente. Soy así. Pero la sociedad te empuja a ser heterosexual. Tú eres la primera que lo consideras raro. Primero te planteas que cómo vas a ser lesbiana; como mucho, bisexual. Hasta que lo vas asumiendo, aceptando, y entonces viene otro problema: decírselo a los tuyos".
La madre de Marta no se desmayó cuando su hija de 14 años le confesó sus sentimientos.
"La sorpresa de los allegados es gradual y se supera", dice Mariano, su padre, un consultor de 50 años. "Somos una familia unida que acepta a la gente como es".
-Disculpen que se lo diga, pero parecen ustedes unos padres de anuncio.
-Soy consciente de que nuestro caso puede no ser mayoritario. Mentiría si dijera que no tenemos cierta inquietud: esto no lo acepta todo el mundo. Somos católicos, y la manifestación de los obispos contra el matrimonio gay nos ofendió profundamente.
Marta conoce su suerte. "Mi pareja está aún en proceso de contárselo a sus padres". Ella no se esconde, pero tampoco se exhibe. La exposición en Internet es el activismo particular de Marta. "Sé que tenemos libertad gracias a la lucha de los mayores. Pero yo soy diferente. No he tenido esa amargura. Vivo con alegría. Eso también es activismo".
Araceli Cuevas y Esther Martínez conocen sus derechos y los ejercen. A sus 26 años, llevan tres casadas. No fue un impulso. Llevaban 10 años de noviazgo. Cuevas y Martínez practican "activismo de hecho". No creen que declararse lesbianas sea parte de su intimidad. "Decir en el trabajo que vas con tu mujer a una casa rural es activismo puro y duro. Intimidad sería contar qué hacemos en la cama". Esther y Araceli también pasaron su "calvario". Cuando supieron lo suyo, sus padres las llevaron al psicólogo "a ver quién estaba equivocado". "Yo te he parido y sé lo que sientes", le dijo a Esther su madre. "Se le pasó cuando me preguntó si yo lo sentía como una putada de la vida y le respondí que soy más feliz de lo que nunca imaginé. Ahí se acabó el drama".
"Hay que entenderlos. Para ellos es un marrón, es un trauma decir a todos que tu hijo es homosexual. Cuando tú sales del armario, les metes a ellos", confirma Rocío. "En sus expectativas no entra que su hijo sea gay. Creen que no tendrán nietos, que su árbol genealógico se seca, pero como te quieren, lo acaban aceptando", zanja Araceli.
Gritos, lágrimas y, al final, un abrazo. Muchos describen así el momento en que confiesan a sus padres su homosexualidad. Duele, pero compensa, dicen. Ese abrazo significa: 'Eres diferente, pero te integramos'. Los padres saben que o les aceptan o les pierden".
Omar Hossain no olvida el achuchón de su padre en la hora de la verdad. Iban en coche. "No dijo nada. Salió en una gasolinera y al volver me abrazó. Él es musulmán. Me dijo que mi vida era mía. Hasta hoy", dice Omar, de 23 años. Sólo lamenta el tiempo perdido. "Salí tarde y no pierdo un minuto. Tengo derecho a disfrutar de mi sexualidad".
Silvia y Neus Sanchis son artistas y tienen 23 años.. Aún. Planean casarse. Tener hijos: "Uno cada una". Silvia y Neus son novias desde los 16. Sobrevivieron al aquí huele a tortilla del instituto. Confesaron su amor a sus padres: "En pareja es más fácil: una apoya a la otra". Recibieron el correspondiente abrazo. Y pusieron tierra de por medio.
“ Hizo falta irse para poder volver". Están de nuevo en casa. "Nos fuimos huyendo y volvimos para pagarles la huida a nuestros padres", dice Neus. "Se lo debíamos", confirma Silvia. "Si no, el muerto siempre estaría aquí. Ya lo hemos llorado juntos y estamos en paz".
Su cuarto está lleno de autorretratos. Una bella durmiente Silvia recibe el beso de la princesa Neus. Las dos en la cama, hechas un ovillo de piernas y brazos. Su obra completa está en Internet (silviayneus.com). No hay que salir para ver a esta pareja visible.

MUJER CONTRA MUJER
http://www.goear.com/listen.php?v=197ff68

ORQUÍDIES (oli)

2009-02-14T01:50:00.000-08:00

Xeca 2007

Sempre hi ha una flor amb la que, per un motiu o altre, ens sentim més identificats.
Sempre trobem alguna cançó que reflexa els nostres sentiments, les nostres vivències, el nostre estat d’ànims …
I per açò, encara que sigui un tòpic, encara que sigui un clàssic, en algun moment de les nostres vides i amb alguna persona en particular, gairebé tots hem sentit la necessitat de regalar flors o de regalar música.

http://www.goear.com/listen.php?v=22a3323 TENIA TANTO (Nena Daconte)

LA CENICIENTA QUE NO QUERÍA COMER PERDICES (Un conte)

2009-02-03T14:29:00.000-08:00

Aquest conte mel va regalar un bon amic. Es un poc llarg però val la pena llegir-lo i captar es missatge. Un missatge que a més se’ns dona amb un to irònic i un bon sentit de s’humor.

La Cenicienta tenía tantas, tantas ganas de ir a la fiesta … que al final lo consiguió, pero se puso tan ansiosa… que a la mañana siguiente NO se acordaba de nada. Pero ahí estaban esos dos señores, con EL ZAPATO DE CRISTAL de tacón de palmo y de punta… esperando para que se lo probara. Al principio no le cabía el pié, pero apretó y apretó hasta que le “cabió”, y metió la pata … ¡porque se tuvo que casar con el PRÍNCIPE!.
Al príncipe le encantaban las perdices, pero la cenicienta es vegetariana, no come ni carne, ni pescado, ni lleva chupa de cuero. Aún así tenía que cocinar las perdices porque era la comida preferida del príncipe. Se las cocinaba a la plancha, al horno, rellenas, fritas …
-¡ÉSTAS ESTÁN SALADAS! ¡ÉSTAS ESTÁN CRUDAS! ¡ÉSTAS ESTÁN QUEMADAS!- gritaba el príncipe malhumorado, porque nunca cocinaba las perdices a su gusto. ¡que disgusto!.
Y lo peor: ¡Tenía que ir subida en los zapatos de cristal, de tacón de palmo … Y DE PUNTA! ¡que vértigo!.
Al principio intentó poner la espalda recta, pero se caía hacia atrás, así que se fue inclinando y por su espalda se fueron deslizando todas las ideas e ilusiones. Y la planta del pié chafada completamente. ¡Eso es horrible! ¡En la planta del pié están reflejados todos nuestros órganos! ¿qué hacemos en occidente con todos nuestros órganos chafados? ¡No, si es que aquí no se practica la ablación porque no saben ni donde cortar!.
La Cenicienta de cada vez se encontraba peor: ENFERMA, DEPRIMIDA, PERDIDA…
Un día decidió contarlo: “¡que rollo de príncipe, de zapatos y de perdices!”
VECINA MODERNA: -No te quejes de los zapatos, mi príncipe es moderno y yo voy subida en unas plataformas de medio metro-
AMIGA AUTÓCTONA: -No te quejes, a mi príncipe le encantan las vacas y necesito ocho micro-ondas para calentarle la cena y..-
UNA REINA MADRE: -No te quejes, ¿Dónde vas a estar mejor que con un príncipe?
COLEGA REPUBLICANO CON PERRO: -¿Pero tu no eres vegetariana y te gusta andar descalza?.
Así que la Cenicienta se confundió más con los comentarios de la gente, dejó de contarlo y se quedó sola. Sólo tenía a su príncipe “amado”, la espalda torcida; los pies chafados y el corazón destrozado. Y un día, tuvo la suerte de verse a si misma… Y le dio por reírse de si misma, de lo inocente que había sido pensando que un príncipe la salvaría. Después de años viviendo con uno, se dio cuenta que los príncipes no te salvan… tampoco los camioneros, ni los discjokeys, ni los pasteleros… Dejó de sentirse culpable, se perdonó y se dio cuenta que la única capaz de salvarte … eres TU MISMA.
Así que la Cenicienta dijo BASTA y apareció la hada madrina que era una basta (he de contaros que las hadas madrinas son gorditas, peludas y morenas, que están dentro de nosotras y salen cuando dices basta). En cuanto la hada vio a la cenicienta la abrazó y la estrujó, y la cenicienta en el momento que se sintió recogida se puso a llorar ¡Hacía tanto, tanto que no lloraba!.
Primero empezó llorando por el príncipe, por tantas perdices muertas y por los zapatos. Luego siguió llorando al recordar que su madrastra la maltrataba, que su padre le trataba peor y que sus hermanas casi se mueren por querer usar un 38 de zara’s. LO LLORÓ TODO, TODO… Lloró también dos vidas anteriores… por si acaso… y se sintió mejor que nunca… ¡VACÍA! (con el miedo que le daba a ella quedarse vacía)
Ahora sólo tenía que LLENARSE DE COSAS BONITAS (sabía que teniendo al hada basta a su lado lo conseguiría).
. En primer lugar dejó al príncipe (a pesar de que cuesta mucho dejarlos, es tan difícil que a veces repites 2 ó 3 príncipes más)
. Luego dejó los zapatos y las perdices.
Y una vez sola, descubrió que quería disfrutar de su cuerpo que tan castigado había estado. Descubrió la danza libre, que no es tan libre pero que te hace sentir libre. En esta danza da igual que calces un 42, que peses 90 kilos, que midas 1,92 o que tengas 80 años.
Y así fue como encontró en el camino de la transformación a otros seres: a la Ratica Presumida, que ha empezado a engordar y ahora liga más… La Bella Durmiente y la Blancanieves que se están despertando (desintoxicándose del prozac). La Caperuzita Roja que le había salido violento el cazador, debido a sus diotrías emocionales, no le vio la escopeta. Pinocho que está harto de sus mentiras y sabe que necesita la verdad, y el Hombre de Hojalata que llorando, llorando encontró su corazón.
Una vez libres, pudieron realizar sus sueños, ayudándose entre sí. La Cenicienta montó un restaurante/cabaret vegetariano llamado “Me sobra armonía”, dónde además de comer no paraban de bailar.
Ahora están encantadas de haberse conocido pero también muy enfadadas por el papel que han tenido que representar en los cuentos durante siglos: “niñas pasivas esperando que les pídan la mano y les quiten la vida”. SE ACABÓ, han empezado un cuento nuevo:
ÉRASE UNAS MUJERES QUE NO ESTABAN SOLAS Y UNAS PERDICES QUE VOLABAN PERDICES …
FIN
(Bueno fin, fin … ya sabemos que los finales no existen, todo continua …)

A Cenicienta le va muy bien en el restaurante y ha contratado a un montón de colegas. Ahora abre también, por las noches con el nombre “Me falta armonía”.
La Ratita Presumida ha conseguido llegar a una talla 42. Vive sola y feliz.
La Bella Durmiente y la Blancanieves han conseguido cambiar el prozac por otras yerbitas. Se han hecho MUY, MUY MUY amigas.
Caperucita da talleres a mujeres maltratadas de “COMO SUPERAR LA CEGUERA FAMILIAR”
El Hombre de Hojalata está enseñando a llorar a hombres y ha montado un grupo llamado “hombres que aúyan con los lobos”
Pinocho sigue buscando la verdad …
La reina madre ha abdicado y se ha ido de cocinera al restaurante vegetariano. Insiste en que el jamón bueno no es carne. Su consorte ya casi no la ve, está encantado de tener tiempo libre.
El amigo republicano con perro, desde que ha salido en este cuento no para de ligar.
Y la hada basta sigue apareciéndose cada vez que una mujer dice: BASTA

Núria López Salamero
Myriam Cameroz Sierra (ilustraciones)
(Este cuento está dedicado a todas las mujeres valientes que quieren cambiar su vida y a todas aquellas que la perdieron y nos iluminan desde el cielo)

I una cançó per acompanyar aquest conte: PUEDE SER http://www.goear.com/listen.php?v=648799b

A UNA MADRE, A UN/A HIJO/A

2009-01-27T15:53:00.000-08:00

QUIERO

QUIERO que me oigas sin juzgarme
QUIERO que opines sin aconsejarme
QUIERO que confíes en mi sin exigirme
QUIERO que me ayudes sin intentar decidir por mi
QUIERO que me cuides sin anularme
QUIERO que me mires sin proyectar tus cosas en mi
QUIERO que me abraces sin asfixiarme
QUIERO que me animes sin empujarme
QUIERO que me sostengas sin hacerte cargo de mi
QUIERO que me protejas sin mentiras
QUIERO que te acerques sin invadirme
QUIERO que conozcas las cosas mías que más te disgusten y no pretendas cambiarlas

Jorge Bucay
(Cuentos para pensar)

NO QUIERO

NO QUIERO que nunca hagas por mi, ni en mi nombre, ningún sacrificio que mutile tu felicidad.
PORQUE si tu no eres feliz nunca conseguirás hacer verdaderamente felices a quienes te rodeamos y te queremos.
PORQUE no quiero, algún día, tener que reprocharme a mi mismo/a haber sido la causa o la escusa de tu infelicidad.

Xeca (algunas de mis convicciones)

QUIERO QUE SEPAS QUE HOY PUEDES CONTAR CONMIGO SIN CONDICIONES PORQUE TE QUIERO CON TODAS TUS VIRTUDES Y TODOS TUS DEFECTOS

SENSE TÍTOL (carbó)

2009-01-22T00:00:00.000-08:00

Xeca 2007

"La vida no se mide por las veces que respiras, sino por aquellos momentos que te dejan sin aliento"

(Algo de mi vida)

MIRADES (sanguina)

2009-01-13T16:30:00.000-08:00

Xeca (13/01/07)

Un dia una persona em va mostrar a mirar als ulls i a apreciar la força de la meua mirada. Des de llavors tan sols crec en la gent que quan em ralla em mira als ulls.
Perquè amb les paraules podem enganar però tot el que mentim amb la paraula ens ho delata la nostra mirada, inclús aquella mirada que se’ns nega diu moltíssim.
Sempre hem d’estar agraïts amb els qui ens ensenyen coses a la vida, ja siguin bones o dolentes perquè de totes se n’aprèn i aprendre es créixer i créixer es el millor camí cap a la realització personal i cap a la llibertat.

Una cançó per avui

PUEDES CONTAR CONMIGO (La Oreja de Van Gogh)http://www.goear.com/listen.php?v=5a0c3d0

EM VA AGREDIR (violència de gènere)

2009-01-06T16:25:00.001-08:00

Es passat 23 de novembre, coincidint amb es dia internacional contra sa violència de gènere, penjava en aquest bloc un escrit i un quadre meus que feien referència a aquest tema tan delicat i tan actual. Allà hi remarcava que mai l’havia patida, i mireu, quines coses que té sa vida, que justament un mes després, es dia 23 de desembre vaig poder saber en ses meues pròpies carns el que es sent quan et peguen des controladament i amb tanta ràbia.
No soc de ses persones que s’amaguen i per tant no tenc cap problema per admetre i acceptar que ja soc dins es sac des qui han patit el que ara anomenem violència de gènere, i per tant, com que puc rallar en primera persona, vull aprofitar per dir el que pens i el que sent després d’un aconteixament tan desagradable i també per fer sa meua crítica a aquesta llei que diuen ens ha de protegir.
En primer lloc dir que aquest episodi m’agafa en un moment personal singular, en una etapa de sa meua vida després de dos anys plens de situacions gairebé surrealistes, després d’haver estimat molt i patit amb sa mateixa intensitat, després de suportar com sa “gent des carrer” em calumniava i em criticava, però també, després d’haver tingut s’oportunitat de fer balanç des meus 39 anys d’existència i haver donat un tomb important en sa manera de concebre tot el que m’envolta i haver aprés a fer cas omís a tots aquells que tenen com a hobby rallar, criticar i jutjar frívolament als altres sense fer abans anàlisi de consciència. Aquest procés de maduració m’ha confirmat moltes de ses meues conviccions i per aquest motiu no em sentireu exigir el que molta gent demana amb tanta facilitat i supòs que sa majoria de vegades amb sa sang calenta i sense reflexionar. Jo no pens que “es qui la fa la paga” i no crec en sa teoria de “ojo por ojo i diente por diente”, estic convençuda que quan hem de fer millor ús de sa nostra intel·ligència es en es moments difícils, en es més durs, aquells on sa vida ens posa a prova i també ens dona s’oportunitat de rectificar i entonar, si cal, es “mea culpa” amb tota sa dignitat del mon, crec en s’educació, crec amb sa bondat de ses persones i per tant crec en ses segones oportunitats. I aquí es allà on entra sa meua crítica a aquesta llei de sa violència de gènere i a tantes altres lleis. De tots es sabut que sa violència genera més violència i, sa forma en que sa nostra societat de manera majoritària, encara avui, castiga als qui han obrat malament, i en especial als autors d’actes de violència de gènere, no aconsegueix més que augmentar aquest desig de venjança i fa que moltes dones (i també algun home, no ho oblidem) tinguin por a denunciar perquè saben amb certesa que després de “complir es seu càstig” hi tornaran amb més duresa que abans. Crec que no m’equivoc quan pens que molts dels autors d’aquestes agressions son persones totalment recuperables i s’exemple més clar és es que m’ha tocat viure a jo; qui em va agredir no es una mala persona, potser s’hi va comportar per una sèrie de circumstàncies i aconteixaments que no ha sabut aconduir i l’han superat, motiu el qual no justifica els seus actes però si que obre ses portes a sa possibilitat de que no els torni a cometre si aconseguim que se n’adoni que es va equivocar de totes totes.
Aquesta Llei Contra sa violència de gènere els hi pot fer passar magres a un home que sense haver fet res el denuncien per maltractaments i per altra banda es incapaç d’aconseguir que ses víctimes es sentin protegides i incapaç de recuperar socialment i personalment als agressors. De que ens serveix a uns i altres una multa o l’empresonament? Aquest hauria d’esser es darrer recurs.
Quants agressors hem vist sortir de sa presó convençuts que van cometre un greu error? I, en canvi, quants n’hi ha que després de sortir han tornat a reincidir encara amb més duresa? Quantes dones han mort en mans d’homes que tenien un ordre d’allunyament o que acabaven de complir penes d’empresonament?
Abans he dit que crec en ses segones oportunitats i en sa capacitat de reconèixer els propis errors, però no tots tenim sa mateixa facilitat per fer autocrítica i també hi ha situacions personals i emocionals així com factors d’educació que a vegades no ens deixen veure més enllà. I es aquí on hauria d’incidir aquesta llei, jo tan sols demanaria una cosa als jutges: que obliguessin als autors de delictes relacionats amb sa violència de gènere, i per damunt de tot als qui han agredit per primera vegada, a sotmetre’s a tractament psicològic. Però vull fer extensiva aquesta crida a totes ses persones de s’entorn de s’agressor, a ses persones que l’envolten perquè l’ajudin a adonar-se’n de que s’està equivocant de camí. I açò ho dic perquè en es meu cas, crec que soc s’única que ha sigut capaç de dir-li obertament i reiteradament a sa persona que després em va agredir, que no estava bé i que necessitava ajuda i fins i tot li vaig oferir a través des meu psicòleg. I em deman; on son es seus amics? Sí, aquells amics que, en seu moment, no van reparar en sembrar-li una certa dosis d’incomprensió (per dir-ho d'una manera suau) que després va degenerar en ràbia. On es sa seua família? On son ses persones que l’estimen? Es molt fàcil dir-li a un ses coses que li agrada sentir, aquí tothom s’hi apunta, però i a s’hora d’haver de donar un toc d’atenció o d’haver de rallar clarament i fer reflexionar a s’altre sobre un comportament inadequat? Sembla que ens amaguem davall ses pedres o fem veure que allò no va amb nosaltres o simplement neguem s’existència des problema.
No hi ha cap motiu que justifiqui una agressió, per tant no val la pena perdre es temps en cercar-ne. Més val aprofitar-lo per trobar sa manera de fer-li entendre que es problema no està en s’altre si no en un mateix, jo no me’n penedeixo d’haver-ho intentat encara que n’hagi pagat un preu ben alt, però ara ja no l’hi podré dir més, ara és es torn d’aquells qui han esquivat sa realitat i que si l’estimen han d’actuar.
Açò es el que jo pens i crec, i així de clar ho dic. Ja sé que molts em tornareu a criticar per haver-ho fet, esteu en es vostre dret, es mateix que he fet servir jo per escriure aquestes línies.

LA FORÇA DELS SENTIMENTS (acrílic)

2008-12-20T01:15:00.000-08:00

Xeca 2008

Escrit lateral del quadre:

L’ARBRE D’ARRELS FERMES IGUAL QUE L’HOME D’IDEES CLARES I SENTIMENTS PROFUNDS, ES MANTÉ FERME EN EL SEU LLOC MALGRAT EL PAS I LES INCLEMÈNCIES DEL TEMPS.

Quan venen maldades, quan les situacions que ens toca viure sembla que ens desbordin. La seguretat en les nostres conviccions i els nostres sentiments son, com les arrels més profundes de l’arbre, el que ens manté de peus i malgrat tot ens fa tirar endavant.

(Actualment està exposat a la Sala d'Exposicions de Sa Nostra com a donatiu a la Associació de malats de parkinson)

MONJOIA

2008-12-11T13:13:00.001-08:00

Xeca 2007 (pastel)

Una posta de sol a Faro Nati, una monjoia feta per cuatre mans, UNA TARDE INOBLIDABLE

GRÀCIES

2008-12-02T12:00:00.000-08:00

Acrílic (2007)
(Texte de la mandola del quadre)

Es fa molt difícil ésser sincer i honest amb un mateix i amb els altres en aquesta societat hipòcrita i falsa en que vivim, però per sort, a vegades trobem algú que ens fa veure aquell punt de llum que ens ajudarà a obrir-nos camí entre la foscor. Per sort jo vaig trobar aquest ALGÚ. MOLTES GRÀCIES JOAN.

Agrair, regalar... no sempre vol dir gratar-se la butxaca, potser es més valuós l'esforç per aconseguir que l'altre entengui el perquè del teu agraïment, la importància que ha tingut per tu el seu gest, la seva ajuda, els seus detalls, els seus consells, la seva amistat... i, d'aquesta manera fer que el seu regal sigui únic i fet a mida.

M'agrada fer regals que transmeten sentiments i aquesta va ésser la meua forma de donar les gràcies a un bon professional que em va saber ajudar en moments molt durs i de forma bastant desinteressada.

Xeca 2008

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

2008-11-23T14:38:00.000-08:00

Xeca 2007

Coincidint amb el Dia Internacional contra la violència de gènere i, malgrat que mai l’he patida, m’he interessat de manera personal per aquest tema i m’ha resultat interessant i alhora commovedor llegir llibres que tracten de la violència, la agressivitat, la necessitat de dominar els altres, la dependència afectiva, la necessitat de trobar la pròpia veritat .... com son L’Assetjament Moral, Amar o Depender, La princesa que creía en los Cuentos de Hadas ... Me n’he adonat que tota la informació que ens arriba des dels mitjans de comunicació no és més que la punta de l’iceberg del que realment està passant en la nostra societat, ja no tan sols per aquelles dones que pateixen la violència física de la seva parella i s’ho callen per por i amenaces, si no també, i per damunt de tot, per aquelles persones, indiferentment que siguin homes o dones, que pateixen el que es denomina assetjament moral o violència perversa i, que la majoria de les quals no tenen una vida feliç però no saben o no poden adonar-se’n del que els hi està passant, o justifiquen al seu/a botxí/na o simplement es neguen a ells/es mateixos/es la situació en que estan vivint i, el que és més trist de tot, en la majoria d’ocasions el seu entorn familiar i d’amistats o no se n’adonen de quina és la seva realitat o acaben justificant al/la pervers/a narcisista.
Aquell qui agredeix físicament o mata, generalment es el qui davant la necessitat de dominar l’altre, de la gelosia o de la no acceptació del trencament de la parella, no sap emprar altres recursos que l’agressió física, l’impetuós que no sap controlar-se i acaba fent una barbaritat destapant-se davant la societat i acabant a la garjola. L’estereotip del maltractador que ens mostren els mitjans de comunicació un dia rera l’altre.
Però, i aquells/es agressors/es subtils, freds, intel·ligents, amb una bona facilitat per expressar-se i una gran capacitat de convicció, els/les tot poderosos/es narcisistes que es consideren gairebé perfectes i en possessió de la veritat absoluta i que alhora son també ben considerats a dintre la societat. Aquells/es que saben dur a terme una violència insidiosa sense embrutar-se les mans, com els/les podem distingir? Com podem evidenciar el seu comportament pervers? Dons és molt complicat, perquè a vegades provoquen en les seves víctimes respostes i comportaments que arriben a fer difícil per les persones del seu entorn diferenciar l’agressor/a de la víctima, perquè és una violència emmascarada, íntima i tancada amb pany i clau on cap dels dos agents no en parla de portes enfora; perquè no hi ha res que provi la realitat soferta, no hi ha elements exteriors que en donin testimoni, no hi ha cap prova, és una violència neta on no es veu res. I d’aquí en surten una gran quantitat d’històries doloroses i castradores per a les víctimes, que queden en la majoria de vegades en l’anonimat i el silenci més estricte i en les que es fa molt difícil ajudar a la víctima, tan per part dels psicoterapeutes com per aquelles persones properes que se n’han adonat de l’assetjament , ja que normalment les víctimes ja han sigut desposseïdes de la capacitat de pensar per elles mateixes, de la pròpia autoestima, dignitat i autorrespecte, ja tenen un gran sentiment de culpa, de fracàs, d’invalidesa, de nulitat personal ... que s’ha anat apoderant d’elles i han fet aparèixer símptomes com la depressió, somatitzacions diverses, fòbies socials, crisis d’ansietat i altres comportaments difícils d’entendre i que l’agressor/a encara utilitza per justificar i reafirmar el seu comportament envers la víctima.
En molts de casos les víctimes (i a vegades el/la mateix/a agressor/a) son també preses de la por a la pèrdua, a la solitud o a l’abandó, sentiments aquests que contaminen el vincle amorós i el tornen altament vulnerable i patològic, és més, en moltes ocasions, quan es tracte de parelles o matrimonis, el/la pervers/ narcisista ja ni tan sols està enamorat/da , però depèn i necessita de la seva víctima per seguir reafirmant-se i exercint aquest domini pervers que necessita per sentir-se poderós/a.
El tema és molt extens i complicat, cada relació de violència perversa té els seus matisos i per tant hi ha tants tipus d’assetjament moral com número d’assetjadors/es. Però el propòsit de tot el que he escrit és que durant aquests dies que tant es ralla de la violència no ens oblidem d’aquestes víctimes que la pateixen tant o més que aquelles que porten els morats o les cicatrius que evidencien el seu patiment, que en moltes ocasions, entre que aconsegueixen adonar-se’n de la seva condició de víctimes, desfer-se’n del dubte de si estan exagerant, tenir el valor suficient per demanar ajuda, trobar el professional i la teràpia adients i tenir la força per tirar endavant i sortir-se’n ja els hi ha passat tota una vida. Que pensem que potser en tenim alguna més a prop del que ens pensem i ni tan sols ens n’hem adonat. Que tampoc oblidem als/les seus/ves assetjadors/es que els podem trobar en el si de les famílies, de les parelles, les empreses o les escoles, que poden ésser indistintament homes o dones i que en ocasions ni tan sols acaben d’ésser prou conscients del mal que estan provocant; com diu Marie-France Hirigoyen, en el seu llibre “L’assetjament moral” i que recoman a qualsevol que es senti sensibilitzat amb el tema: “Si els perversos narcisistes s’adonessin del sofriment de les seves víctimes, alguna cosa nova començaria per a ells. Però seria una cosa diferent, el final de la manera de funcionar d’abans” i jo hi afegiria: “i el final del patiment de moltes persones”. NO LES OBLIBEM

Xeca 2007

EFÍMER

2008-11-17T17:01:00.001-08:00

Oli (2007)

Efímeres son ses gotes d'aigua, com efímeres son tantes coses en aquesta vida. Tan de bo pes fet de pintar-les canviessin aquesta condició d'existència limitada. Ben segur que tots ens esforçaríem en ésser bons pintors per tal de no perdre allò que més ens estimem.

Xeca 2008